La imatge de molts diputats del Congrés espanyol amb els auriculars posats per obtenir traducció simultània al castellà sintetitza un moment políticament rellevant per a la llengua catalana, en un moment de debilitat social extrema i de persecució institucional al País Valencià i a les Balears. Per primera vegada, l’Estat accepta i valida l’evidentíssima unitat de la llengua catalana que tantes vegades ha combatut amb més o menys bel·ligerància, fos quin fos el color polític de la Moncloa.
Dit d’una altra manera, el règim del 78 ha obert l’estreta finestra per deixar passar una mica d’aire en un país que en ple segle XXI viu en el seu búnquer d’edonisme nacionalista. Encara que a contracor i fruit de la necessitat del PSOE de conservar el poder, des d’avui la llengua que es parla de Salses a Guardamar és, oficialment, la mateixa. Com a mínim des de la institució de l’Estat, s’acaba la guerra contra la unitat de la llengua. Els ciutadans balears i valencians especialment, però també els catalans, tenen un maldecap menys.
Que es permeti parlar català al Congrés -i èuscar i gallec- no té cap conseqüència directa en la resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya a curt termini. Sí, en canvi, que a Europa com a mínim s’hagi posat sobre la taula el debat sobre l’oficialitat del català a la UE i que francesos, suecs o finlandesos s’hagin hagut de pronunciar. Perquè ara el català entra de ple -passi el que passi- als passadissos internacionals.
I des d’avui, molts ciutadans espanyols descobriran que hi ha vida més enllà del paseo de la Castellana i de la llengua del Quixot.
