Oficialment en diuen «Fiesta Nacional de España». Se celebra aquest dimarts, 12 d’octubre, data que casualment coincideix amb el fet més espaterrant, diuen, de la història de la humanitat i de la galàxia: el «descobriment» d’Amèrica, que en realitat va ser una invasió, una annexió i una colonització. Preparem-nos, perquè mentre gaudim més o menys d’aquest pont abans d’endinsar-nos plenament a la tardor i l’hivern, ens espera una dosi brutal d’espanyolitat, amb desfilada militar (d’estar per casa) inclosa.
Res de nou: ja sabem que en el fons el que celebren és una cosa anomenada «Hispanidad». També s’ha anomenat «Día de la Raza», que sempre ens recorda el famós guionista cinematogràfic Jaime de Andrade, al qual Hollywood li va negar, injustament, un Òscar molt merescut.
Però la «Hispanidad» és frustrant. El nacionalisme espanyol, més empeltat de racisme del que està disposat a reconèixer, no pot entendre (i mira que n’és, de fàcil) que una part important d’espanyols, una immensa majoria de «perifèrics» i la totalitat dels llatinoamericans es mirin aquesta celebració amb absoluta indiferència.
No poden suportar que es parli de «països catalans», fins i tot si es fa sense cap mena d’intenció (impossible) de liderar res, només com un retrat fidel i tossut d’una realitat cultural i lingüística. Però ells insisteixen a parlar d’uns inexistents «Países Españoles», d’una suposada «Madre Patria» i d’una Amèrica que no vol saber res del colonialisme i de l’imperialisme hispànic.
Mèxic, particularment, els treu de polleguera. I el Papa Francisco encara més. Haurien de donar gràcies a Déu (que sens dubte és espanyol) per haver-los salvat dels caníbals, però els molt desagraïts insisteixen a recordar una colonització brutal (no més que altres, cert) i a remarcar que per aconseguir la independència d’Espanya van pagar un preu molt alt. A Madrid no ho entendran mai: els van fer el favor impagable de convertir-los en espanyols, a punta d’espasa, però ells prefereixen ser una altra cosa i encara gosen demanar que Espanya es disculpi. Són bojos, aquests americans…
A la península, però, la «Hispanidad» tampoc no acaba de rutllar. El 12 d’octubre no ha estat mai ni l’ombra del 14 de juliol francès ni del 4 de juliol nordamericà. Més que res, perquè commemoren revolucions modernes, amb els seus pros i contres, cosa que a les elits hispanes els produeix una extraordinària al·lèrgia: Madrid és Espanya, Espanya és Madrid i para de comptar.
El 12 d’octubre és la festa oficial perquè ho diu el BOE, però a més de mitja Espanya, ni fu, ni fa.
A sobre, a part de la península encara és vigent, parcialment, el mapa que va fer Torres Villegas el 1852. En aquell mapa, distingia entre els territoris de la «España uniforme» (Castella, Andalusia, Extremadura i Galícia) de la «España incorporada o asimilada» i de la «foral». És a dir, l’Espanya que, en diferents graus, no acceptava la uniformitat.
Un segle i mig després, la uniformitat ha avançat (Aragó, part de València…) però l’Espanya assimilada continua sense deixar-se assimilar: uns altres salvatges que no saben valorar la sort immensa que tenen de poder ser espanyols. Hi ha una realitat tossuda, en clau catalana, valenciana, balear, algueresa, aranesa, andorrana, rossellonesa, de la Franja… que prefereix ser caníbal (i europea) abans que espanyola.
Aquest és el drama profund de la pel·lícula del 12 d’octubre: que no hi ha 400 milions d’espanyols al món.
Aquesta és la immensa mentida tòxica que repeteixen, des de fa dècades, des de Madrid: som una única comunitat, una potència a escala planetària, pel sol fet que parlem o podem parlar diferents versions d’una llengua. El nacionalisme espanyol, sempre tan simplista i imperial, és incapaç d’entendre que aquests 400 milions es resisteixin a obeïr les ordres de Madrid i, a sobre, que n’hi hagi uns quants milions que vulguin preservar les seves llengües i que no tinguin cap mena d’intenció de rendir-se i ser espanyols pels segles dels segles.
Per això mateix, la millor manera (la més catalana fins i tot) de commemorar el 12 d’octubre és cridar amb entusiasme «¡Viva México!». Aquest crit els emprenya més que el de «Visca Catalunya!», perquè els recorda que a les antigues colònies no els ha anat gens malament des del dia que es van alliberar d’Espanya i dels Borbons i que no tenen cap mena d’intenció de ser espanyolets de segona ni de sotmetre’s a l’antiga metròpoli. Cosa que aquí encara tenim pendent, esperem que per poc temps. Mentrestant, un «¡Viva México!» per celebrar la «Hispanidad» és tota una declaració d’intencions…
