La setmana passada vaig escriure un article amb algunes claus perquè els partits polítics que s’autodefineixen independentistes evitessin l’abstenció. Era retòric, evidentment, perquè sabia perfectament que no em farien cas ni a mi ni a qualsevol que fes servir els meus arguments. De fet, no escolten ningú, només s’escolten a ells mateixos. Això és així fins al punt que en comptes d’intentar guanyar-se el vot explicant, com a qualsevol país normal, què ens ofereixen a canvi, han decidit (com era d’esperar i ja vaig explicar en aquest altre article), anunciar les set plagues d’Egipte si ens quedem a casa el 23 de juliol.
De fet, a algun geni de l’estratègia se li ha acudit situar l’abstenció en el focus de la campanya, com a principal rival a batre, sense importar-los que estan centrant l’atenció en una opció que és conseqüència directa de les seves males decisions, visibilitzant-les indirectament i augmentant el risc que l’abstenció pugi. Aprofitant, doncs, aquesta publicitat gratis que li estan donant els partits, en aquest article parlaré de les veritats i els mites sobre la campanya per l’abstenció que estan corrent per les xarxes.
- L’abstenció afavorirà als partits del 155. No és del tot cert, perquè els partits que s’autodenominen independentistes formen part del 155. Sense la seva col·laboració el 2017 no hauria estat possible l’usurpació de les institucions catalanes per part de l’Estat. I ara, a les eleccions municipals, hem vist com han signat pactes amb el PSC i fins i tot amb el PP fins que s’han fet un esquinç.
- Si governen VOX i PP ho arrassaran tot. Què vol dir, tot? Que atacaran la immersió lingüística i llançaran una ofensiva contra la llengua catalana fins el punt de relegar-ne la defensa al carrer? Que no està passant, ja, i amb la passivitat d’ERC, Junts i la CUP? A qui recorren, els ciutadans, per defensar els seus drets lingüístics, a les institucions? No, perquè saben que no els estan protegint, ho fan organitzant-se en xarxes. Pel que fa a inversions en infraestructures, al respecte a les nostres competències, al desenvolupament econòmic, etc., els partits que s’abanderen independentistes, com deia, han col·laborat activament o passiva en l’espanyolització a canvi d’un miratge d’influència a Madrid, que com tot miratge, no existeix.
- Però poden il·legalitzar els partits independentistes. Si passa això, que no passarà, perquè a VOX són uns covards i no no porten al seu programa ni la supressió de les autonomies de la qual tant en paren (perquè aspiren a viure de la mamella com la resta), no canviarà res substancial: els partits independentistes estan, de facto, il·legalitzats. Un partit independentista és el que planteja estratègies per a aconseguir la independència de forma unilateral, com s’han assolit sempre totes les independències i perquè no és possible una via pactada amb l’Estat. Cap partit té una estratègia d’aquest tipus, perquè tots la supediten a alguna cosa que no té a veure amb els vots positius que va assolir la independència al referèndum de l’1 d’octubre. Això és exactament el mateix que no poder concórrer a les eleccions, perquè per partits autonomistes ja tenim el PSC, els Comuns o el PP.
- Però atacaran també altres drets, i no només dels catalans. Cert, però tots sabem el que passa als catalans quan fan equip amb l’esquerra espanyola per defensar-los: que ens en conculquen d’altres a canvi. Podem imaginar que es considerés normal que per defensar els nostres drets laborals ens vulneressin els drets sexuals, o que per blindar les lleis feministes ens demanessin renunciar a la nostra llibertat d’associació? Doncs això és el que s’accepta de forma natural a Espanya amb el dret d’autodeterminació, tapant-ho, evidentment, amb la mentida que aquest dret no existeix o que no el tenim, com s’ha dit sempre des del poder amb tot dret que no protegeix o que directament vulnera.
A banda d’això, nosaltres no podem salvar els espanyols d’ells mateixos: si l’esquerra espanyola ha alimentat VOX donant-li publicitat per agitar l’espantall que li permetia continuar tocant poder sense oferir res, no tenim ni la força, ni l’obligació, i diria que ni el dret de fer-hi res, perquè ho han decidit així els espanyols. Catalunya ja va anar al Front d’Aragó i a la Batalla de l’Ebre i la posició de Manuel Azaña i de Juan Negrín, presidents de la República i del govern espanyol durant la Guerra Civil, era que preferien a Franco abans que l’independentisme, així que ja sabem com ens agraeixen que lluitem al seu costat. De la mateixa manera, si a l’esquerra espanyola li interessés una aliança fraternal amb l’independentisme, ho faria des del respecte al dret d’autodeterminació de Catalunya, cosa que sempre ha dit i demostrat que no farà, i ja no saben com fer-s’ho perquè ho entenguem. Tenir un ministre encobridor de tortures o haver-se blindat darrere dels GAL és un missatge bastant clar de coincidència amb la ultradreta en aquest sentit.
En qualsevol cas, la idea que rau darrere de l’abstenció és que com a catalans no podem decidir res a Espanya, si volem col·laborar fraternament a frenar la ultradreta, sempre podem votar el PSOE, que és en qui confiem suposadament com a aliat, perquè som minoria al Congrés.
- No ens convé de cara a Europa. Si a aquestes alçades encara pensem que Europa ens mira, potser que ens ho fem mirar nosaltres. Els suports a la independència, com s’ha dit moltes vegades, no vindran perquè la nostra causa sigui justa sinó perquè interessarà com a forma de resoldre un problema: si participem entusiastament a les eleccions espanyoles votant partits que han tret la independència del seu full de ruta, no només no n’estem generant cap sinó que no tindrem cap credibilitat quan defensem que no volem continuar dins d’Espanya.
- Però a Espanya paguem els nostres impostos, hem de tenir-hi representació. Sí, i no tenim cap capacitat per decidir què volem que en facin, tal com demostra la memòria d’inversions de l’any passat. Si ens permeten decidir-ho és perquè ens han plomat primer, així que els representants independentistes no hi pinten res més que cobrar per mantenir pacificada la colònia d’una forma que l’espanyolisme per sí sol, no podria, perquè trobaria molta més resistència al carrer i a les institucions.
- No anar a votar hauria de ser part d’un pla que en detalli els resultats. Tant de bo es requerís això mateix als partits per acceptar donar-los el vot, en comptes de regalar-los-el, perquè potser aleshores ja seríem independents. Més enllà d’això, l’abstenció és un primer toc d’atenció, una demostració de força que ens devem a nosaltres mateixos des de 2017. Una abstenció massiva farà perdre molts centenars de milers d’euros o fins i tot milions en subvencions de l’Estat espanyol per mantenir-los controlats, sense sobrepassar el terreny de la retòrica. I això vol dir molts menys càrrecs i sous de gent que demanarà explicacions a la cúpula. Va ser la por a això que els va dur a fer el referèndum de l’1-O, no una altra cosa. Només si passa això (tot i que pot ser condició necessària però no suficient) hi haurà cops de timó.
Ara bé, la solució no està en aquests partits: els vots que perdin visibilitzaran un buit de representació tangible que algú s’atreveixi a disputar electoralment, i mentre aquest no hi sigui, és normal concloure que la gent ja està prou satisfeta amb les opcions actuals i no val la pena l’esforç de competir-hi, i a més des d’una posició d’inferioritat.
- Potser aquest cop sí que serveix d’alguna cosa. De veritat? Després de totes les vegades que els hem votat, fins i tot amb la pinça al nas, i ja hem vist com ha anat, creiem que mereixen l’enèsima oportunitat? Creiem que fent el mateix mil vegades, la mil-i-una aconseguirem un resultat diferent? Bé, jo aquí no soc qui per dir quantes vegades ha de ser enganyada una persona per retirar la confiança a qui l’ha enganyat. Potser jo n’he necessitat tres o quatre, un altre en té prou amb una, i algú altre en necessita vint.
- I qui ens defensarà de l’Estat a Madrid? Em fa gràcia perquè això mateix ho vaig preguntar a Pere Aragonès a RAC1 a la campanya electoral al Parlament de 2021: li vaig preguntar, un cop desafies la integritat de l’Estat, que és el més sagrat que considera que té, i renuncies a tirar endavant amb el pla d’independència (pla, per dir-ho d’alguna manera, perquè no n’hi havia), et lliures a la presó i marxes a l’exili, qui defensa els ciutadans que han fet possible aquest desafiament, em va dir que ens defensaven els nostres vots. Jo li vaig demanar com a Tamara Carrasco, aleshores en el punt de mira de l’Audiència Nacional, la defensava haver votat ERC, Junts o la CUP, i evidentment no em va saber respondre.
Ara estem veient que, davant del que està passant al País Valencià, diputats de diferents partits polítics que es diuen independentistes demanar el vot per “defensar els nostres drets”. Quan ens han defensat ells, i de què? En què ens ha beneficiat, especialment des de 2017, que siguin a Madrid? L’ofensiva espanyolitzadora i la repressió no s’ha aturat, perquè ni volen (han prioritzat traficar amb situacions personals com els indults i els canvis de tipus penals, dels quals també s’estan beneficiant els exiliats), ni poden (perquè Roma no paga traïdors). De Madrid, doncs, només ens podem defensar nosaltres, al carrer.
- Si no voleu votar els partits que hi ha, presenteu alternativa. Ja ho vaig explicar a l’article anterior, que el votant abstencionista militant no té cap obligació de presentar alternativa, perquè precisament entén que no és necessària, perquè no se sent interpel·lat en la crida electoral. Això encara és més palès en el votant independentista a unes eleccions espanyoles. L’independentisme institucional no té capacitat de condicionar res que PP, PSOE i VOX no vulguin, i això evidentment sempre és a canvi de vendre’ns una mica més el país. En canvi, els polítics que sí que creuen en aquests comicis tenen l’obligació de presentar propostes alternatives si volen evitar l’abstenció, no recórrer al xantatge emocional. Cobren per això. I en relació a aquest darrer motiu és molt difícil plantejar alternatives en un sistema electoral que imposa elevadíssimes barreres a les noves propostes polítiques. Cal molt de temps i molt d’esforç que els partits polítics tenen pagat i de sobra i, en canvi, la gent que no hi està vinculada no té. Ja hi ha hagut algun intent fallit i és complicat refer-se i tornar-hi quan s’està fora del sistema. Per això, resulta més lògic visibilitzar aquest espai amb l’abstenció que esperar còmodament que ens vinguin a oferir plats fora de carta.
- Abstenir-se és l’opció còmoda. No, l’opció còmoda és anar a votar per pressió social i després queixar-te que no et representen (i tots ho hem fet). Abstenir-se és una opció en consciència que a la gent mobilitzada políticament ens costa molt de defensar en tots els àmbits perquè tot i ser un dret, encara està socialment mal vist. Només cal veure els que ens recriminen que ha costat molt tornar a poder votar després del franquisme, com si el fet de tenir dret d’associació ens imposés moralment formar part d’un ateneu o tenir llibertat d’expressió ens obligués a dir el que pensem en tot moment o tenir dret de sufragi passiu ens forcés a presentar-nos a eleccions algun cop a la vida. A més, que un Parlament pugui retirar el dret de sufragi d’una part del país dissolent el seu legislatiu o que un jutge pugui establir per motius polítics pot ser escollit president o alcalde, no seria segurament la idea de democràcia per la qual van lluitar els nostres avantpassats.
Queda encara un mes per la campanya electoral i per cada tuit que fan des dels partits polítics del Procés per cridar desesperadament a la participació, n’hi ha deu que defensen l’abstenció. Em temo que el votant té cada cop més clar el que explico en aquest article, l’hagi llegit o no.
20
6
