Passats cinc anys del Primer d’Octubre, una de les grans preguntes de la conjuntura actual és per a què dimonis serveix un Govern d’unitat independentista. En especial tenint en compte que ni hi ha unitat ni, encara menys, es veu per enlloc una estratègia independentista. L’única resposta raonable seria que els consellers d’ERC i JxCat són els millors possibles per gestionar l’administració autonòmica, però ells mateixos -amb major coneixement de causa que ningú- consideren que, o bé els uns estan al servei incondicional del PSOE, o bé els altres fan un discurs de demagògia radical mentre s’arrapen a les poltrones.
El cas és que ja no té sentit un Govern d’aquest tipus. Després del 52 per cent ha quedat clar que ni la Generalitat ni el Parlament no són l’instrument adequat per liderar un procés d’independència que només pot derivar d’una desobediència llarga i obstinada. Això no vol dir que els partits siguin prescindibles, ni molt menys, només que cal tenir en compte que qualsevol sigla té com a prioritat la supervivència pròpia.
L’acceleració del procés va arribar després de dos tripartits consecutius, amb una sobiranització de Convergència paral·lela al seu allunyament del poder. I, posteriorment, amb una ERC que va haver de recuperar el perfil independentista després de dos tripartits electoralment catastròfics. Segurament un Govern CiU-ERC hauria retardat i suavitzat l’escalada independentista.
En qualsevol cas, el pròxim Govern serà autonòmicament transversal. I, què volen que els digui, la política professional sempre és més digerible quan el discurs està més a prop de la realitat.
5 
1 
