El president del “govern més progressista de la història” va començar la setmana aplaudint que la policia marroquina esclafés subsaharians desesperats a Melilla i l’està acabant alineat amb el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, i el nou president del PP, Alberto Núñez Feijóo. Erdogan ha qualificat Pedro Sánchez de “bon amic” després de la cimera de l’OTAN que ha convertit Madrid en una ciutat distòpica. I Feijóo l’ha felicitat per la, segons ell, “imatge positiva” que ha projectat Espanya aquests dies. Però el que li ha fet més il·lusió al líder del Partit Socialista Obrer Espanyol –nom al qual responen les sigles PSOE– ha sigut tenir, finalment, la seva anhelada reunió amb Joe Biden.
Pedro Sánchez ja té l’equivalent del trio de les Açores de José María Aznar. En aquell moment l’objectiu era justificar la guerra de l’Iraq, ara s’utilitza la guerra d’Ucraïna per justificar una espiral de rearmament. Només hi ha una diferència entre Aznar i Sánchez: l’aleshores líder del PP no es presentava com a “progressista”. Bé, i una altra: no tenia Podemos com a soci de govern.
Una vegada més, la pregunta és què fa en aquest govern el partit que havia sigut de Pablo Iglesias i que ara és el trampolí des d’on vol saltar la vicepresidenta Yolanda Díaz per muntar el seu propi projecte polític. Mentre Marlaska continua justificant la massacre de Melilla –amb cara de pena, això sí–, Díaz està per les seves coses. I, en la mateixa línia, la ministra Irene Montero s’ha fet fer aquest dijous un tuit triomfalista per presumir de les lleis i reformes feministes que ha fet aprovar. Hi surt molt riallera: potser li feia gràcia que mentrestant al Congrés s’estigués votant –i aprovant– una moció del PP de suport als resultats de la cimera de l’OTAN i la decisió d’augmentar la despesa militar en què el seu soci de govern ha votat a favor. Podemos hi ha votat en contra, però sabent que aquest vot no tindria cap mena d’efecte. I seguirà al govern de Pedro Sánchez, l’amic d’Erdogan, únic guanyador, per cert, de la guerra d’Ucraïna.

