Sense saber res del món i les seues eventualitats mundanes es fa difícil determinar per què Unides Podem aguanta metxa dins el govern de Pedro Sánchez. Tret d’alguns petorrets -nom comú de l’Erica Multiflora, pel so característic que fa quan crema-, la política de l’actual govern espanyol perjudica enormement la credibilitat de la coalició de partits que va liderar Pablo Iglesias. Els morts de la tanca de Melilla només els aguanta algú que ha renunciat a formar part, ni que siga cínicament, d’allò que encara convenim a denominar “esquerra”. Sánchez és molt hàbil, sí, però només aquesta virtut, d’una importància determinant en política, ara i sempre, no explica que una “esquerra” que es definia com a radical i que pretenia substituir el PSOE en el liderat del progressisme haja decidit cremar-se moralment estil bonze.
Si Unides Podem accepta el viacrucis diari de pertànyer a un govern que practica una política als antípodes del seu credo, deu ser pel pragmatisme que defineix la candidatura que lidera Ione Belarra. Clar i curt: trencar el govern desgavellaria encara més les friccions i les faccions d’Unides Podem, i possiblement els seus dirigents han arribat a la conclusió que el terrabastall que se’n derivaria els perjudicaria i afavoriria el PSOE.
El cas del govern català és encara més aspre. Malgrat les polítiques que executa Pedro Sánchez, la relació entre els ministres socialistes i els podemites no és tan bèstia com la que mantenen els membres d’Esquerra i els de Junts a l’executiu que presideix Pere Aragonès. Pràcticament, a Catalunya hi ha dos governs, diguen el que diguen els cants amables amb què els ensucren i miren d’ajustar-los els consellers més conciliadors. Però les tensions més grosses no es coven dins l’executiu, sinó entre els dos partits que l’articulen o desarticulen segons el dia.
L’episodi que acaba de desembocar en l’expulsió de Laura Borràs de la presidència del Parlament ha evidenciat a les dures el frontisme que divideix els dos partits independentistes. La reacció d’Esquerra Republicana a les demandes de Borràs haurien suposat en un altre país el trencament de les relacions entre els dos partits i el govern en solitari dels republicans o bé la convocatòria de noves eleccions. Les declaracions que han desgranat en pinya els dirigents d’Esquerra constaten una desconfiança irreparable respecte a la presidenta -atenció, presidenta- de Junts.
Els republicans han descartat que Borràs siga la víctima d’una maniobra més de policies patriòtics i fiscals més patriòtics encara, i han avalat l’acusació de corrupció que suporta l’expresidenta del Parlament. Un govern s’estructura sobre uns mínims de confiança mútua. Un soci d’aquest govern en un assumpte gravíssim ha tret les raons a la líder de l’altre soci i ha considerat versemblant que siga una corrupta. És cert que els altres partits de la cambra també donen credibilitat a la versió de la policia i de la fiscalia espanyoles, però no són al govern. Aquesta és la gran diferència. Un dels partits al govern considera que la líder de l’altre partit menteix quan proclama la seua innocència. Laura Borràs ha respost a aquesta desconfiança extrema proclamant que els integrants de la Mesa del Parlament -entre els quals hi havia la vicepresidenta i un secretari d’Esquerra- són uns “hipòcrites”.
Després d’aquest nou lliurament del sainet fratricida, Esquerra i Junts mantenen el govern. Mantenen el govern un partit que considera que la seua líder és víctima de la persecució fiscal i policial més infame i un altre que afirma que menteix i que hi ha indicis evidents per considerar-la una corrupta.
El drama de Laura Borràs, tot i ser tan cruel en aparença, no determina la pitjor contradicció que ha de suportar l’actual govern. Una de les línies bàsiques d’actuació d’Esquerra Republicana en tot el que queda de legislatura -i potser en la que vindrà- s’estructura a l’entorn de la denominada taula de negociació amb el govern espanyol. Va ser el mateix president Aragonès qui va decidir rebutjar la proposta de membres que li va presentar Junts i qui va excloure’n el seu soci de govern. Junts, doncs, no participa des del primer moment en una de les baules més fortes de l’estratègia de govern d’Esquerra. A més, cada vegada que la taula és notícia perquè es mou lleugerament, la reacció dels dirigents de Junts són taxatives: tot això és una pèrdua de temps, un engany, no porta enlloc i deixa en l’evidència més descarnada la part catalana, que Pedro Sánchez enredra i envesca.
El sentit estratègic que li queda a l’actual govern en una legislatura que encara no ha arribat a l’equador depèn en bona mesura d’aquesta taula. Junts la va acceptar fins que quedara demostrat que no servia per a res. Si ja ha arribat a aquesta conclusió i, per tant, Esquerra hauria d’impulsar alternatives per a desbordar-la i convocar un nou referèndum, per què no li ho exigeix?
Al pacte que van subscriure Esquerra i Junts després de les darreres eleccions les dues parts van proclamar que fonamentarien l’actuació parlamentària i de govern en els principis de “lleialtat institucional i respecte mutu”. Quina “lleialtat” i quin “respecte” es professen ara els dos socis? Han estat lleials i respectuosos en el drama que ha separat Laura Borràs de la presidència del Parlament? Si en una qüestió tan decisiva la lleialtat i el respecte han estat allò que han estat, com entenen els dos partits aquests valors?
Esquerra i Junts s’hi comprometien també “a resoldre constructivament les diferències i els conflictes que resultin tant en el dia a dia com en les qüestions de model i estratègia de país”. El paràgraf acaba amb una autoexigència més esmolada i els signataris es conjuraren per resoldre “aquestes situacions de mutu acord, sempre prioritzant l’entesa front a [sic] la divisió interna”. Encara sort. Si els dos socis pretenen resoldre totes les diferències i els conflictes que els enfrontaran d’ací al final de la legislatura amb el “constructivisme” que han exhibit els seus seus dirigents cada vegada que s’ha reunit o desreunit la taula de negociació amb el govern espanyol, els anys que en queden seran un pur plaer compartit.
El mateix acord de govern fa referència explícita aquesta instància negociadora, que es plantejava “amb la voluntat que representi la pluralitat del projecte independentista” i “de representar i defensar els grans consensos a favor de l’Audeterminació i l’Amnistia del 80 per cent de la ciutadania”. Els resultats assolits en aquesta “Taula de Diàleg, Negociació i Acord” quedaven “sotmesos a una monitorització [més sic] amb objectius verificables per tal de garantir l’avaluació continuada sobre el grau d’assoliment de les fites metòdiques i polítiques plantejades prèviament per les formacions independentistes”.
Més enllà de la semàntica delirant del redactat, a aquestes alçades ja ha quedat clar que aquesta taula no té com a objectiu aconseguir l’autodeterminació ni l’amnistia (en minúscula sense la pompa de les grans declaracions). Ha quedat clar igualment que no representa “la pluralitat del projecte independentista”. Encara més, Junts ja arribat a la conclusió que les “fites metòdiques i polítiques” que l’havien de justificar no aguanten cap “monitorització”. Finalment, sembla del tot clar també que Esquerra no veu clar “l’embat democràtic per la independència” a què es refereix igualment l’acord. La “comptabilització d’estratègies” a què al·ludeix llargament aquell document ha estat un fracàs.
Per garantir que totes les propostes “de lleialtat” que determinava l’acord no es perderen en un fangar, el mateix paper establia uns “mecanismes de coordinació i seguiment” avalats per “la majoria independentista”: un Equip de Coordinació Parlamentària, un Equip de Coordinació Governamental, una Coordinació de Comunicació i un Equip de Seguiment de l’Acord. Què s’ha fet d’aquelles flors? Tot això ha funcionat en el cas de Laura Borràs i en el de la mesa de negociació?
Darrere del text en PDF d’aquest compromís a sant Google hi ha el de la Llei del Referèndum, la Proposta d’acord d’investidura i Els Pastorets, de Josep Maria Folch i Torres. Molt bé i molt apropiat.
A aquestes alçades incipients de la legislatura, però tardanes del drama urbà i rural que vivim, queda clar que el pacte de govern no es compleix i Junts ha pogut reunir les evidències que trauen tot el sentit a mantenir-se dins l’executiu. Per què no el trenca? Els dirigents d’Esquerra Republicana podrien desitjar la ruptura, però ara no la provocaran obertament. Tot, doncs, depèn de Junts, que no ho fa potser perquè la posició inicial de Carles Puigdemont i de Laura Borràs, contraris a formar govern amb Esquerra, continua sense ser majoritària, encara que aquesta és una incògnita que aviat hauria de resoldre el Congrés circulant del partit. O potser perquè la decisió trencaria Junts just en el moment en què comença a prendre cos i volada com a partit. O potser, com afirma la xiuladissa persistent i habitual cada dia més feroçment antipartidista, per no perdre les albardes dels càrrecs i els sous. O per pragmatisme. Abandonar el govern ara podria voler dir també deixar-hi sola Esquerra, que podria mirar d’exhaurir la legislatura amb el suport puntual del PSC i els Comuns. Això deixaria els republicans en una posició precària? És possible, però també els podria reforçar davant la imminència d’un avançament electoral o fins i tot si la legislatura arribara al final.
Ningú dins Junts és capaç d’apamar amb precisió quines conseqüències tindria aquesta ruptura. Hi ha una minoria exquisida en les formes que l’exigeix a crits cada dia a les xarxes socials, però potser aquesta minoria no és exactament votant potencial de Junts. O representa un percentatge molt magre dels seus electors. A més, si això és cert, també ho és que les enquestes continuen avalant amb majories cada dia més sòlides les decisions retràctils que prenen els republicans.
Dins la lògica política estricta són del tot comprensibles els dubtes i els recels de Junts. Malgrat un acord que ja és paper d’estrassa i malgrat que “la lleialtat institucional i el respecte mutu” que santifica són una quimera més en aquesta època llargament convulsa. Dit tot això, un govern així té sentit? Què busca i cap a on va?
12 
15 
