Pere Aragonès està convençut que es pot obligar el govern espanyol a negociar un referèndum pactat amb Catalunya. Ho ha dit en el discurs del seu primer debat de política general com a president de la Generalitat. Per això demana a l’independentisme temps i unitat. No ha dit quant temps, però vol temps.
Com a president, com a guanyador dins del bloc independentista i com a líder que ha aconseguit la investidura, té tot el dret a demanar el que reclama. Però això no vol dir que no s’estiguin cometent errors. Si l’objectiu és forçar el govern espanyol a negociar, no podem oblidar que això ja es va intentar el 2017, amb el resultat que tothom coneix. L’inquilí de la Moncloa és un altre, però no hi ha cap indici de canvis estructurals en la política que fa l’Estat respecte de Catalunya, més enllà dels gestos. Fer seure el govern espanyol a dialogar és una fita històrica –reconeix el conflicte polític–, però no hi ha intenció real la Moncloa de negociar, perquè no ho necessita.
Aragonès reclama unitat als altres partits independentistes per tenir força. Però la unitat és cosa de dos, o de tres, s’ha de comptar amb la CUP. Tant perjudica la unitat que Puigdemont critiqui la taula de diàleg quan és centre d’atenció mundial, després de sortir de la presó de Sardenya, com el fet que Aragonès deixi fora de la taula els representants de JxCat amb l’argument que els noms triats no eren els perfils adequats. I tampoc hi ajuda haver tractat la CUP com un element instrumental per pressionar Junts durant la negociació de la investidura.
Per aconseguir la unitat, ERC i Junts haurien d’aparcar la seva lluita per l’hegemonia electoral de l’independentisme que els electors es neguen insistentment a atorgar a un dels dos. En les condicions actuals, l’aritmètica al Congrés que ha invocat Aragonès difícilment servirà de res. Si Pedro Sánchez no se sent en perill, no negociarà res. Només anirà recitant versos de poetes catalans mentre el Suprem fa la feina.
