Era inevitable i el debat, que ja hi era de portes endins, ha esclatat públicament: què ha de fer Carles Puigdemont en relació al Consell per la República? I, molt més important, què ha de ser el Consell per la República? Quan s’hagi determinat què ha de ser el Consell per la República quedarà contestada la primera pregunta, que afectarà Puigdemont o qualsevol altre possible president d’aquest òrgan a l’exili que va prenent força.
Puigdemont no és la qüestió. La qüestió mai és un nom ni una persona. Però el que faci una persona en determinades circumstàncies sí que pot ser determinant. I ara –provisionalment, si es vol– li ha tocat a Puigdemont. Per tant, el president a l’exili és el primer que s’ha de plantejar si la seva figura, per les circumstàncies i també per les decisions que ha pres, amb un enorme cost personal, ha de tenir un perfil o un altre.
Si el Consell per la República ha de ser una palanca de transformació immediata, per buscar l’escenari per assolir la independència de Catalunya a curt termini, cal que es configuri com un òrgan transversal separat de la batalla partidista que es manté en el marc autonòmic. Si es volen superar les regles del joc d’Espanya, s’ha de generar un escenari similar al que, agafat pels pèls, va fer possible el referèndum del Primer d’Octubre del 2017. I si Puigdemont ha de liderar aquest òrgan, amb tota la força que li dona la seva batalla judicial europea amb possibilitats de desbordar la tossuderia dels tribunals espanyols i fer caure tota l’estratègia de l’Estat, ha d’estar deslligat de la presidència de qualsevol partit.
De la mateixa manera que Josep Tarradellas va muntar un govern de concentració un cop va haver aconseguit que Espanya reconegués la legitimitat de la Generalitat republicana i li va permetre tornar com a president –i deixant de banda l’egolatria del personatge, que històricament té poca rellevància–, qui encapçali la nova etapa del Consell per la República ha de tenir la voluntat de transcendir les lluites partidistes, totalment legítimes en un escenari normalitzat que encara està lluny a Catalunya i que tindrà el seu moment quan sigui oportú.
