Després de la seva actuació al Liceu per anunciar els indults, Pedro Sánchez somiava en un final de curs amb una gran festa on ell presidiria una taula enorme envoltat de tots els presidents autonòmics, una posada en escena que d’entrada ja té la voluntat de deixar clara la jerarquia. I la norma del cafè per a tothom. No serà així perquè Pere Aragonès no hi serà, com ja se sabia des de feia setmanes perquè més clar no ho podia dir el president de la Generalitat, ni tampoc podia repetir-ho més del que ho ha repetit.
Això farà que aquest divendres, data de la gran conferència de presidents estroncada per Catalunya, al president espanyol se li posi malament el café amb llet –o el que prengui– de l’esmorzar. No ha paït la negativa. I ja ha advertit, de part seva, la diputada la portaveu del PSC al Parlament, Alícia Romero, que si fa campana a Salamanca que no es pensi el govern català que dilluns podrà parlar del que vulgui a la bilateral. Què s’ha cregut el president de la Generalitat que és?
Aquesta agror sorgeix en l’unionisme com un automatisme cada dos per tres. Cadascú amb el seu to, que hi ha de tot i no tots són iguals. Avui Vox, Cs i PP s’han lluït a fons en el debat per aprovar el decret dels avals per a les fiances del Tribunal de Comptes, amb el seu vot en contra, naturalment. I SCC es queixava dimarts, després de reunir-se amb Laura Borràs –i d’admetre que li agraïen que els hagués rebut– de la visió “monolingüe” del país –ells en deien “regió”– que té la presidenta del Parlament. “Jo no soc monolingüe, soc pentalingüe”, responia ella en una entrevista amb aquest diari. I atribuïa tot aquest catàleg de reaccions a la pèrdua de l’hegemonia.
Tots els catalanoparlants ens hem passat tota la vida havent de canviar de llengua a la ciutat on hem nascut amb persones i personatges que asseguren que no ens entenen en català, des de taxistes fins a jutges. I els que no ens sentíem espanyols hem estat dècades prenent-nos aquesta posició com una utopia. Semblava –a l’espanyolisme centralista li semblava– l’ordre natural de les coses. Ara bé, quan l’independentisme ha deixat de ser marginal o molt minoritari i s’ha convertit en una majoria que s’ha consolidat i que creix a cada elecció, s’han posat a xisclar com a hienes. No es tracta només de la repressió de l’Estat, és tot un marc mental que els té convençuts que el canvi d’hegemonia és intolerable.
