Marlaska tasta la medicina del ‘deep state’

De tant en tant el deep state envia un avís a aquells que es pensen que en són líders o portaveus a la superfície. Si aquests personatges conjunturals –sorgits del molest mecanisme democràtic de les eleccions– es passen, els paren els peus. En circumstàncies normals, l’estat profund i els dirigents polítics estatals actuen en la mateixa direcció. Sobretot en determinades qüestions, com és ara Catalunya i ho va ser durant molts anys el País Basc. Però, compte si pretenen sortir d’aquest terreny de joc delimitat, perquè ho pagaran.

Va ser un error la fatxenderia de Pedro Sánchez de dir en una emissora de ràdio que la fiscalia depèn d’ell. Que intenti ara canalitzar alguna mena de missatge als fiscals, que descobrirà que la seva capacitat de penetració és zero, encara que pugui posar i treure fiscals generals de l’Estat. Però és encara més agosarat el que ha fet el seu ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, que va destituir l’home que el deep state espanyol considera un dels herois de l’1-O en la missió de reprimir els catalans entestats a fer un referèndum. Estava cantat que Diego Pérez de los Cobos no es quedaria de braços plegats i mouria tots els fils possibles. Però els encarregats de justificar la seva destitució van actuar amb poc rigor i l’alta judicatura ha trobat una escletxa per revocar el cessament.

Com li va passar a Baltasar Garzón quan va permetre unes escoltes il·legals en la instrucció del cas Gürtel –i va acabar expulsat de la carrera judicial–, Marlaska –també jutge de l’Audiència Nacional i també temptat per fer el salt a la política amb el PSOE– ha descobert que la impunitat en la utilització de procediments incorrectes només l’empara quan actua contra segons qui. No es pot tocar un dels seus. Així és com ara el ministre es troba amb una guerra declarada contra ell on, de manera gens sorprenentment, Vox actua a cara descoberta. Ho explica Quico Sallés. El PSOE i el PP (i abans AP) han estat alimentant el deep state des del 1978. Ha crescut tant que ara té vida pròpia. I no és la primera vegada que fa saber als socialistes que, a èpoques, són el germà pobre.