La vida té coses meravelloses. Per exemple, recordo un extraordinari professor de Dret Constitucional, afí i defensor de les tesis independentistes, que apuntava una idea simple però interessant. “Quin sentit té reformar la Constitució d’un estat per independitzar-se d’aquest estat?”. Una gran pregunta que pot tenir moltes respostes, però això ja ho deixo en mans dels grans analistes i juristes que en els darrers anys han emergit com bolets amb la humitat i la terra calenta.
L’evolució d’aquest principi ha devaluat del tot aquesta idea. De la mateixa manera que mai entendré com amb un govern repartit entre la presó i l’exili el suposat govern efectiu inaugurava rotondes, tampoc entendré com l’independentisme ha reduït tant les seves expectatives. De reformar la Constitució per exercir de manera clara i pactada un referèndum sobre la independència, a reformar dos delictes del Codi Penal que tècnicament són un nyap, com era la sedició i com és el gran calaix de sastre de la malversació, reformada quan se’ls va escapar el president Artur Mas de ser condemnat a presó pel 9N.
Una reforma que. des dels relats oficial, oficiós i oficialista es vendrà com un èxit. I, en certa manera, hi ha motius per veure-ho així, en el benentès que sembla que el nou independentisme –pujolià i amarat d’Over the rainbow– parteix de la idea que l’octubre de l’any 2017 va ser una derrota. D’aquí, que qualsevol canvi que redueixi o descomprimeixi la repressió, no només per als presos polítics sinó també per als represaliats pels jutjat s13 i 18 de Barcelona, sigui vista com un èxit.
Un equilibri prou difícil mentre hi hagi gent, des del món indepe, que vegi aquests canvis com un exemple clar de donar garsa per perdiu, amb beneficis a Palau i la Moncloa. D’aquí que declaracions de diputats a Madrid de la CUP, retraient la “deriva crítica” de l’ANC, també grinyolin més enllà de l’operació molt ben orquestrada per convertir l’ANC en una colla de frikis a la recerca de la Nova Icària. El que no s’adonen és que potser uns semblen (o són) uns frikis –de fet, fan números per guanyar-se el títol–, però els altres semblen (o són) ninots trencats a mans d’un Estat poderós dirigit per un calculador amoral com és Pedro Sánchez. Sí, sembla que tothom treballi per deixar clar que la derrota és absoluta. A aquest pas, aviat diran que els crits que se sentien a Urquinaona eren “Volem Quim Nadal de conseller!”.





