De totes les vegades que l’ha espifiat Pablo Casado, la relliscada més greu dels últims mesos ha sigut la del metge de Lleó, un metge imaginari que no pot treballar a Catalunya perquè no sap català. Els engranatges de l’opinió pública espanyola, almenys en el sector en què es mou Casado, funcionen de manera que és indiferent si la dada escopida per qui intenta continuar sent líder del PP és veritat o mentida. Però en aquest cas és clarament mentida, i reflecteix un fracàs absolut en el que haurien d’haver estat anys de recuperació de l’ús social de la llengua.
Qualsevol ciutadà catalanoparlant sap que ensopega repetidament amb metges i infermeres que no parlen català, fins i tot a la sanitat pública. És encara més freqüent, abassegadorament freqüent, que els informes mèdics estiguin escrits en castellà encara que hagis parlant en català amb el metge o la metgessa que t’ha atès. Tanmateix, com que les sensacions i les experiències personals no són un mètode científic per avaluar cap situació col·lectiva, El Món va demanar a principis de desembre, dies després de les declaracions de Casado, les dades exactes sobre els sanitaris que tenen acreditat el coneixement de català. Un mes i mig després, i havent-les reclamat pels canals que estableix la llei de transparència, la resposta és que no se sap.
Com explica Joan Antoni Guerrero, ha sigut impossible aclarir la xifra de sanitaris eximits –com permet la llei en determinats casos– de demostrar el domini d’una de les dues llengües oficials de Catalunya i la llengua pròpia de país. El Govern assegura que no recull aquesta dada i que no la considera informació pública. Com si fos una dada menor.
Aquesta voluntat de mirar cap a una altra banda en l’ús del català en un terreny tan sensible com el sanitari forma part de la mala gestió que el mateix Govern reconeix –l’actual, perquè els anteriors no havien fet ni això– quan explicita que les coses no s’han fet bé durant anys. Ni s’han fet bé ni es fan bé ara, perquè l’ocultació de dades simptomàtiques no és precisament la manera de reconduir la situació. Els metges d’altres països que exerceixen a Catalunya i no entren en el coneixement del català fan servir el castellà amb els seus pacients. Tot l’espai que no ocupa la llengua pròpia en l’atenció sanitària no l’ocupen l’alemany, l’anglès, l’amazic o el xinès, sinó el castellà. Únicament i exclusiva. La substitució avança inexorablement.
