Desfeta la ficció del 52% de la majoria independentista, el moviment entra en una nova ficció, la del 80%. Un 80% de la població que presumptament estaria a favor del dret d’autodeterminació -la xifra prové d’enquestes, no de les urnes-, però que no es correspon ni amb la composició del Parlament, perquè ERC, Junts, CUP, PDeCAT i els Comuns sumen el 60% dels vots, ni amb cap avenç de la taula de diàleg que va permetre la investidura de Pedro Sánchez amb els vots d’ERC.
El nou executiu de Pere Aragonès encara insisteix en aquesta ficció del 80%, el de la Via Àmplia. Un govern de concentració al voltant del dret a decidir que tampoc no és ni real ni possible. Comuns i Junts mai no seran aliats. I la Via Àmplia en tot cas serà una avantsala d’una reedició d’un tripartit. Mentrestant, el PSC espera a la banqueta el seu torn, en forma de tripartit o liderant el país.
I encara una altra ficció desfeta. Si Espanya no és el Regne Unit, Catalunya tampoc no és Escòcia. Només ho va ser en el context de l’1-O, quan va exhibir una unitat total entre institucions i carrer. Ni ERC ni Junts no són un SNP, ni junts ni per separat. Han estat incapaços de consolidar una hegemonia ideològica transversal i han desaprofitat l’oportunitat de pressionar en bloc l’Estat, de prendre la iniciativa i forçar a una negociació. Amb l’independentisme dividit i amb el Govern penjant d’un fil, quin incentiu pot tenir un Estat per negociar res? Ni ara ni en un bon temps.
Caldrà veure si Aragonès és capaç d’esgotar legislatura o si es veu abocat a convocar eleccions. Sigui com sigui, no hi ha traces d’avançar nacionalment fins que no es refacin confiances en l’independentisme, tant l’institucional com el cívic, i s’acordi un full de ruta compartit. Quan serà això? Poden passar anys.
14
10
