La reformulació de l’Àrea de Seguretat Institucional té moltes lectures. El fet que depengui de la Direcció General de la Policia i no de Presidència és clau. Però també és clau que no depengui de la Prefectura dels Mossos. La intenció del president Quim Torra de recuperar la guàrdia republicana de Lluís Companys va ser una de les poquíssimes bones decisions que van sortir de Palau en el passat mandat.
La gràcia d’aquesta unitat d’elit, dirigida amb solvència per l’intendent Marc Caparrós, és que protegia presidents, expresidents i la seva mà dreta, el titular de la conselleria de Presidència. El fet que pengés directament dela secretaria general de Presidència, és a dir, de Palau, era una garantia institucional. Els seus grups d’avançada, de contravigilància, d’intervenció, i d’intel·ligència han resultat un producte solvent i modern de policia, no sense discrepàncies amb l’àrea d’escortes, que sempre ha arrufat el nas davant “els homes del president”.
La solució s’ha quedat a mitges. Traspassar la seva dependència orgànica a la Direcció General de la Policia -com ho està la Divisió d’Afers Interns- és una manera de fer content l’espanyolisme i certa part d’ERC que no veia clar un cos de protecció que pengés de Palau. Un complexe autonomista i ridícul, val a dir. Però també cal posar en valor que la unitat de protecció del President no vagi a mans de la Prefectura. És aquí on hi ha la mare dels ous. I no només perquè s’hauria deixat la protecció presidencial a mans del qui activaven el GEI per detenir el president Carles Puigdemont.
El conseller Joan Ignasi Elena és un home d’Oriol Junqueras i encara recordo la cara que feia el vicepresident del Govern i líder d’ERC quan va sentir el testimoni del major del cos Josep Lluís Trapero a l’estrada del Tribunal Suprem. Amb aquell testimoni, sí amb aquell testimoni, la sentència estava dictada. I Junqueras, bé ho sap tothom, no perdona (i bé que fa). És un primer avís a la Prefectura, al primer ferit en un aldarull públic vindrà la segona part.
