Espanya no és ni serà el Canadà. Tampoc el Regne Unit, de manera que la via canadenca, i per descomptat l’escocesa, són vies mortes per les quals és impossible transitar acompanyats d’un Estat autoritari on la dissidència política és reprimida. Perquè a Espanya es preocupen de “las cosas importantes, las cosas del comer”, ha descrit molt gràficament la ministra portaveu de Pedro Sánchez. Panem et circenses.
Efectivament, un gruix important de ciutadans espanyols i també catalans es veuen abocats a tenir com a prioritat la supervivència i no pas els drets civils i nacionals, perquè viuen en un Estat governat per unes elits polítiques i econòmiques que empobreixen la societat de manera obscena. I de tant en tant, els llancen “las cosas del comer”, com abonaments de tren gratuïts o una ajuda miserable per al lloguer, per mantenir una certa pau social. Fins que la societat espanyola no es revolti contra aquest autoritarisme polític, econòmic, social i cultural que l’escanya, qualsevol diàleg democràtic en termes d’independència és pura ficció. Com també qualsevol canvi que democratitzi totalment Espanya.
El president Aragonès ha volgut preparar una pista d’aterratge amb els Comuns per si Junts per Catalunya acaba abandonant el Govern, o un flotador per allargar la legislatura si els junters no gosen rebutjar obertament la via canadenca. Però no és una pantalla nova. Ja l’havien posat sobre la taula els Comuns el 2018, i un any després l’aleshores president del Parlament, el republicà Roger Torrent.
En tot cas, i en clau interna de país, la proposta d’Aragonès podria permetre guanyar una mica de temps per mirar de recosir el Govern, o perquè es desfili del tot i ERC tingui un soci alternatiu. Però és evident que ni ERC ni Junts no es creuen que Madrid pugui acceptar les regles del joc democràtiques de la claredat canadenca. Com a mínim durant molts anys.
6 
20 
