“Màfia”, “colpisme”, “cadires”, “estòmacs agraïts”, “camàndules antidemocràtiques”, “delinqüents”, “odi”, “confrontació”, “divisió”, “lliberticides”, “segrestadors”, “farsants” o “fomentadors dels okupes o dels narcopisos”. Aquest és només un petit llistat de les paraules més utilitzades per Ignacio Garriga, líder de Vox a Catalunya, al debat d’investidura del president Pere Aragonès.
És només la superfície d’un discurs amb una força dialèctica brutal. De fet, són els mateixos termes -si fa o no fa- que entonaven els diputats de Ciutadans. Però Carlos Carrizosa, menjat pel personatge, s’ha transformat en una mena de ninot d’argumentari que fins i tot frega l’autoparòdia.
Però Garriga i els seus saben bé el que fan, molt bé. Només cal veure com formulen les més de tres-centes preguntes escrites al Govern que han entrat al Parlament. A les conselleries hi ha reunions denses sobre com s’han de constestar i amb quin criteri donar la informació. Veuen a venir la tempesta i dubten sobre com protegir-se de l’aiguat.
Vox té una enorme palanca per crèixer en un Parlament viciat de la retòrica de les subordinades, d’estranys conceptes com “capteniment” o “no gens menys” i de resolucions escrites a pedaços sotmeses a la lliure interpretació. És obligació de les forces rigoroses i democràtiques preparar la defensa i l’atac contra aquesta estratègia. Un repte perquè fins ara controlar aquest tipus d’ofensiva ha costat sang, suor i llàgrimes, i com un monstre de set caps, reapareix al cap del temps.
En el cas de Vox, a més, s’afegeix un problema que li atorga una diferència substancial amb la resta d’Europa Occidental. Sembla ser que és una formació sistèmica. És a dir, que té complicitats en les estructures de poder de l’administració de l’Estat. La seva facilitat d’entrar als tribunals, la comoditat amb la que es belluga entre representants de cossos i forces de seguretat de l’Estat o l’empatia que desperta amb PP o Ciutadans és una diferència substancial, un valor afegit que li permet brandar la lawfare com una amenaça real per emmanillar la política i els polítics.
Si amb tot això no n’hi ha prou, la darrera part del seu discurs encara és més inquietant, amb una deslegitimació no només de les institucions sinó de les persones que les ocupen -el pas previ a la deshumanització- amb un recurs literari que emula Dante: “Cataluña no merece políticos como ustedes. Los catalanes no necesitan ni al señor Aragonès ni al resto de su gobierno, porque Cataluña es mucho más que todos ustedes. Abandonen toda esperanza, abandonen toda esperanza y sepan que con Vox el circo separatista en el que han convertido esta cámara se haterminado, por Cataluña, por España y por todos los catalanes”. S’acaba el temps.
10 
