Corria l’any 1997 quan va aparèixer l’exministre José Barrionuevo, amb la seva esposa, a la Delegació de TV3 a Madrid, on jo treballava com a periodista. Acabava de publicar un llibre exculpatori i algun programa el volia entrevistar, via duplex, des de Barcelona. Mentre ell parlava en directe, la senyora de Barrionuevo, des de la redacció, anava comentant, a tothom, les bondats del seu marit, com que “els policies [que l’havien segrestat per error, confonent-lo amb un etarra] volien carregar-se a Segundo Marey, si no arriba a ser pel meu marit el maten“. Vam quedar-nos garratibats. Aquella senyora xerrava, amb tota naturalitat, el que Barrionuevo negava obstinadament als jutjats i als mitjans.
Vint-i-cinc anys després, la guerra bruta de l’Estat ja no cal ni dissimular-la. Al contrari, el propi Barrionuevo la reivindica -obertament, orgullosament- en una entrevista al diari El País. Signes dels temps. Ara no es necessita cap excusa perquè l’Estat se salti les pròpies lleis sense dissimular. De fet, l’opinió pública de l’Espanya espanyola no ha arribat mai a interioritzar els límits que marca la democràcia a causa d’una cohort de mitjans, sempre en formació de falange, que apunten i disparen contra els objectius de sempre.
Des d’El Món -ho saben els nostres lectors- insistim a denunciar els abusos de l’Estat contra aquesta societat. No ens en cansarem, ens és igual que això no generi cap reacció de les institucions perquè el nostre compromís és amb l’opinió pública catalana. I sí, José Barrionuevo és un terrorista.
15 
6 
