Ningú s’atrevia a avançar un resultat segur, irrefutable, a la consulta que la direcció de Junts per Catalunya havia acabat plantejant a les bases. Perquè ningú sabia a ciència certa quina part de la militància arrossegava cadascuna de les dues ànimes de l’artefacte juntaire. Potser definir-ho així no és del tot just ni encertat. Quan els analistes polítics es refereixen a “les dues ànimes” de Junts, en destrien una de pragmàtica, de més “política”, continuadora de les línies que va marcar Convergència Democràtica, i una altra de més “transgressora”, filla del referèndum de l’1 d’octubre, ambiciosa nacionalment i decidida a mantenir l’embat amb l’Estat i a proclamar la independència a la primera oportunitat. I no és això. O almenys, no és així del tot.
Hi ha dirigents al partit que podrien representar cadascuna d’aquestes posicions en estat absolut, però la majoria tenen pretensions i comportaments que es podrien adjudicar a les dues opcions alhora. És arriscat i injust titllar Jordi Turull exclusivament de “postconvergent”. Tant com seria qualificar així Josep Rull. Tampoc Carles Puigdemont o Laura Borràs són exactament l’extrem oposat. Tots comparteixen algunes necessitats acceptades i unes ambicions que van molt enllà.
Però, siga com siga, aquesta és la imatge que s’ha anat escampant. Des d’alguns fronts, de manera del tot interessada. I també és cert que la proposta de plantejar una consulta a les bases sobre la continuïtat del partit dins el govern presidit per Pere Aragonès ha polaritzat, potser només puntualment i ben segur que aparentment, aquestes dues opcions. Per això mateix el resultat els podria fer mal. És excessivament arriscat aventurar que la victòria dels que demanaven eixir del govern desembocarà a la curta en una escissió. Tots s’hi juguen massa. Potser si haguera guanyat el sí, les reaccions disgregadores haurien estat més ràpides. Els partidaris de la ruptura solen ser, en general, més decidits, més agressius, en tots els fronts. Sobretot, a les xarxes socials. Potser una derrota a ells els hauria alterats més i això hauria precipitat un nou trencament, aquesta vegada intern. No ha estat el cas.
Plantejada aquesta premissa, cal analitzar, després de la consulta i la decisió de Junts, les conseqüències immediates que se’n poden derivar en tots els fronts.
Pel que fa al mateix Junts, queda clar que mamprenen ara un camí que ha decidit la majoria de la parròquia, tot i que siga ajustada. El partit que pren la bandera del referèndum com a signe d’identitat en un país a qui no li permeten aquesta opció ha de ser coherent. Ha decidit ser-ho. La derrota no sembla afectar ara la bicefàlia juntaire. Sí, Laura Borràs ha guanyat i ha quedat reforçada, però Jordi Turull va decidit no defensar la pròpia posició en públic i això no l’ha deixat en tanta evidència. Els partidaris de mantenir-se al govern que li han retret en privat no haver-s’hi implicat com calia aviat oblidaran el retret. Tots plegats representen una opció que no pot prescindir de ningú.
El problema per a Junts serà d’impacte immediat. Allunyar-se de les decisions de govern, ni que siga amb un poder tan magre com el que l’Estat deixa a la Generalitat, tindrà conseqüències. I no només “de pagueta” o “de poltrona”. Junts renuncia a intervenir en el dia a dia de la política autonòmica. Autonòmica, sí, però també efectiva. Des d’allò que es defineix com a “centralitat”, i que sovint no queda gaire clar què és, però que és. I això tindrà també efectes en l’àmbit municipal a les portes d’unes eleccions. Unes eleccions en les quals, d’entrada, no participarà el protocandidat Xavier Trias, si cal fer cas a les declaracions que ha fet fins ara.
Això sí, ara Junts podrà ser més coherent. No haurà de combinar un discurs transgressor amb el desgast de mantenir-se en un govern en què el seu soci s’ha decantat pel pragmatisme que ajorna decisions arriscades per a un futur indefinit. Des de fora de l’executiu podrà mantenir un discurs de ruptura amb l’Estat que després no quedarà en evidència amb les renúncies a què l’obligava mantenir-s’hi. El problema ara és un altre. Per molt que Junts despunte a partir d’aquests moments com la força independentista amb pretensions de majoritària més descarada i decidida, qui més qui menys té clar que un nou embat a l’Estat, “culminar l’1 d’octubre”, només es pot fer des de la unitat independentista. Junts acaba de trencar-la per molt de temps amb Esquerra, i la CUP la veu i la tracta com una opció “neoliberal” i “postconvergent”. Com recuperar aquella unitat des de l’enfrontament descarnat a què s’ha arribat ara? Massa difícil, massa improbable. En realitat, doncs, l’embat que proclama Junts avui sembla més lluny que ahir. I la possibilitat que Junts esdevinga l’opció hegemònica de bon tros en l’independentisme i puga tornar a arrossegar les altres cap a una nova revolta no sembla ara una eventualitat pròxima.
Quant a Esquerra Republicana, els seus dirigents i el mateix president de la Generalitat han celebrat amb masclets i coets la decisió de Junts. Fins i tot en aparença sembla que ells mateixos la van induir. Per fi s’han llevat de damunt un company de viatge excessivament incòmode i que els rebentava les costures quasi cada dia. Els republicans, a més, atribueixen a Junts un caràcter exclusivament “neoconvergent” i els retrauen que ells van acceptar a contracor integrar-se en una candidatura unitària sota el liderat d’Artur Mas i que no han estat corresposts amb la mateixa lleialtat amb què van tractat els presidents anteriors.
Aquest alleujament d’intestins, però, pot ensopegar amb una realitat encara més ingrata. Ara Pere Aragonès haurà de fer senda en solitari. El suport extern del PSC i dels comuns pot tenir un cost excessivament alt. Per exemple, en política parlamentària a Madrid. D’entrada i només per encetar la qüestió, si els pressuposts del 2023 s’aproven a Barcelona amb el vot d’aquestes dues forces, Esquerra quedarà molt més lligada a Madrid per a aprovar els de Pedro Sánchez. Si fins ara Pere Aragonès se sentia fràgil i incòmode amb Junts dins el govern, ara se’n sentirà encara molt més amb uns suports interessats que només aspiren a trencar l’hegemonia independentista i a convertir Esquerra en un soci minoritari dins un nou govern tripartit presidit per Salvador Illa. La realitat podria anar per uns altres camins, però la intenció és exactament aquesta.
Els mesos que vindran determinaran si Pere Aragonès té prou marge i habilitat per governar en solitari sense un desgast i uns costs excessius. També si l’opció de Junts de passar a l’oposició no els passa una factura, interna i externa, important i inesperada. En tot cas, una vegada més, el 52 per cent independentista al Parlament, més que una quimera, ara sembla una broma amarga.
1
