Entendran els catalans, senyors missioners?

L’eurodiputada del Partit Popular Dolors Montserrat ha venut com a victòria pròpia la pròxima -o presumpta- visita que una missió europea farà a les escoles catalanes per saber encara no se sap ben bé què. I no se sap ben bé, què perquè la Comissió de Peticions del Parlament europeu, que presideix la mateixa Montserrat, no n’ha aclarit quin serà l’objectiu concret, l’agenda, les dates…

Abans de fer repicar les campanes, l’eurodiputada hauria de saber exactament l’horari de misses. Òbviament, si fora per ella, la missió no seria diocesana, sinó sumària, i tindria per objecte condemnar la Generalitat per no festejar amb entusiasme les sentències que obliguen a incloure el 25 per cent de classes en castellà a l’escola catalana.

L’eurodiputada ja ha rebut algun avís sobre aquesta mateixa matèria, perquè la Comissió Europea és de l’opinió que la Unió no té competències per a regular-la. Les competències corresponen a la Generalitat, encara que ara els tribunals espanyols tinguen la intenció d’usurpar-les en defensa ardent de la llengua que tant preocupa Dolors Montserrrat.

El president Carles Puigdemont i alguns altres líders de partits independentistes s’han queixat de l’atenció que la Comissió de Peticions aplica a l’obsessió de la pròpia presidenta. Per contra, la petició del cas Pegasus, instada per eurodiputats d’aquests grups i adormida pels del PSOE, no desperta cap interès. La protesta, com a denúncia de la prioritat d’interessos evidents, té sentit. En té menys quan es constata el pes dels grups popular i socialista a les altes i baixes instàncies europees. Qui no té padrí no es bateja. Qui en té, pastissets i peladilles. Socialistes i populars incideixen molt més en la política europea que tots els grups que puguen mirar-se amb simpatia la causa de la independència de Catalunya o fins i tot la vitalitat de la llengua catalana.

Òbviament, els integrants de la missió que diuen que vindrà no tindran cap petició ni del PP ni de Ciutadans, els partits més alterats per la salut del castellà, perquè allarguen la visita i es passegen també pels tribunals espanyols o per les casernes de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil o l’exèrcit en aquesta soferta plaça. Tot, ben públic. Quin és el percentatge de sentències en català? I dels fulls posats a l’abast dels contribuents a les comissaries? Encara no ha arribat cap sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que fixe en el 25 per cent el total de sentències en català que desgranen les diferents instàncies judicials. O que es preocupe pel percentatge de català que s’ha d’exhibir en sales de cinema. Cap sentència tampoc vigila que la Llei de Política Lingüística o la normativa que emana d’altres textos legals en aquest àmbit siga d’obligat compliment.

N’hi ha que juguen sempre en camp propi i n’hi ha que es barallen amb l’àrbitre com si fora el dotzè jugador de l’equip contrari.

Dit tot això, siga benvinguda la missió europea. Podria ser que la diputada Montserrat entomara el tir per la culata. S’ha dit i escrit mil vegades. La presència del castellà a les aules catalanes supera de bon tros el 25 per cent. Sobretot, en l’ensenyament secundari. I això no és més que un símptoma. El de la força del castellà en determinats barris i ciutats. Un idioma, a més, que s’ha posat de moda entre la joventut catalana pertot. Remar contracorrent costa i cansa. Si la majoria d’alumnes d’un institut tenen el castellà com a llengua de casa i de barri, si la fan servir com a llengua més pròpia que la del país en la majoria de les relacions, és lògic que el castellà s’acabe imposant també dins els instituts. D’una manera o una altra. Els senyors comissionats podran constatar, per poc que hi paren atenció, que una cosa són les disposicions i les intencions de la Generalitat i una altra de ben diferent què ofereix la realitat.

Per pocs dits que tinguen al front, els integrants de la missió europea s’adonaran també que el nivell de castellà escolar a Catalunya, constatat en totes les proves de selectivitat, supera, amb la nota oportuna i òptima, el dels territoris que el tenen com a propi en altres punts de l’Estat. I, per molt mala intenció que porten els senyors comissionats, comprovaran també que la presència del català a l’escola no n’assegura la vitalitat social. És a dir, que si la intenció real de Dolors Montserrat és l’obsessió per mantenir i reforçar l’hegemonia del castellà, ni ella ni la Comissió de Peticions del Parlament europeu no haurien de patir gens. Aquest idioma a Catalunya n’amolla i no n’entoma. L’estadística el fa créixer a cada nou lliurament.

La missió de la missió, doncs, es podria girar contra Dolors Montserrat i els eurodiputats del PP i de Ciutadans. Si la missió de la missió només consisteix a comprovar si es compleixen les sentències judicials a Espanya, és una missió debades, perquè aquesta no és la funció ni de la Comissió de Peticions ni de la mateixa i íntegra Unió Europea. Aquesta és una funció de la justícia espanyola, que ja brega perquè la llengua que li és pròpia tinga el tractament més exquisit, fins i tot contra la legislació que aprova el Parlament de Catalunya. Si la missió de la missió pretén anar més enllà, els serà fàcil constatar que a Catalunya hi ha una llengua que perd i una altra que guanya.

Perquè el català deixe de perdre tant i el castellà deixe de guanyar tant, a part de tots els esforços institucionals, en cal un que li és indispensable: el dels propis parlants. El català podria avançar molt, moltíssim, si n’augmentara el prestigi i la utilitat. Si els catalanoparlants aplicaren la sentència del Tribunal Superior de Justícia i en les converses habituals amb castellanoparlants reduïren la presència del castellà al 25 per cent, l’interès d’aquestes persones pel català podria augmentar en una proporció semblant. Només és un petit gran detall.

Podria passar que els missioners que vinguen a Catalunya encara no se sap ben bé a què tragueren com a conclusió de l’amable visita que no entenen els catalans. Que no entenen per què a l’escola els mestres parlen en català a tots els alumnes i després fora de les aules els mateixos mestres i tot el sant món no acadèmic s’adrecen en castellà a gent adulta que els podria entendre sense greus incomoditats. Un mestre pot parlar en català als seus alumnes a l’aula i deu minuts després demanar un cafè amb llet en castellà en una barra de bar. I com un mestre, un pedrapiquer i venedor de loteria. Això no s’ho podria explicar la missió. Això no s’ho pot explicar ningú.