Ni la salvatjada del Tribunal de Comptes, ni l’escenificació de Pedro Sánchez prometent al Congrés –com si fos Scarlett O’Hara– que “mai hi haurà un referèndum d’autodeterminació” haurien de tapar la sentència del TC que s’ha fet pública aquest dimecres. Ja se sabia que havia avalat la decisió del Suprem de condemnar a tres anys de presó vuit dels dinou encausats per la protesta a les portes del Parlament del juny del 2011, però ara s’han conegut els textos. I s’ha de dir en plural perquè n’hi ha quatre: la sentència que rebutja els recursos d’empara –i per tant confirma les condemnes– i tres vots particulars, signats per quatre dels onze magistrats. La divisió és notable: set a quatre.
El ponent de la sentència de la majoria, Antonio Narváez, és un dels magistrats apartats dels recursos d’empara dels presos polítics per la seva falta d’imparcialitat provada respecte del Procés. Però en aquest cas fins i tot un altre dels recusats per la mateixa raó, Cándido Conde-Pumpido, li porta la contrària. De fet, Pumpido havia de ser el ponent de la sentència i va cedir aquesta funció a Narváez perquè discrepava de la majoria –curta, però majoria–, fet que ha plasmat en el seu vot particular. Dels altres discrepants, n’hi ha dos que són els habituals, María Luisa Balaguer i Juan Antonio Xiol, els dos que també s’han manifestat a favor d’acceptar els recursos d’empara dels polítics condemnats per l’1-O. El TC, per tant, està definitivament fragmentat.
El que el divideix és el TC és el dret a la protesta. D’independentistes o d’antisistemes al TC no n’hi ha cap, però alguns dels magistrats, amb una mica de vergonya, comencen a avisar dels excessos dels seus companys. Si la manifestació al Parlament del 2011 és delicte i el 20-S és sedició, el marge per a la protesta queda reduït a les coreografies coloristes que durant anys s’han fet a Catalunya per la Diada. Protestes endreçades que no trenquen ni les normes d’urbanitat i que l’única molèstia que provoquen és el debat innocu sobre el recompte de participants. Tota la resta manifestacions queden fora. I es condemna vuit persones a tres anys de presó per les intencions que atribueixen a aquell Aturem el Parlament, que no van aconseguir i que no va passar de recurs retòric de la convocatòria. Els mateixos magistrats discrepants troben obvi que es tractava d’una hipèrbole, un recurs “gramatical”.
Dos dels autors dels vots particulars alerten de la “preocupat deriva” en què està caient la jurisprudència espanyola en la limitació de les protestes, i creuen que es produirà un “efecte indesitjat” de “descoratjament” dels ciutadans a l’hora d’exercir el dret fonamental a reunió. És aquí on s’equivoquen (o ho fan veure): no és “indesitjat” sinó tot el contrari. La voluntat d’escampar la por i desmobilitzar és evident i deliberada.
