Van arribar, per camins diferents, al búnquer del 78. Ciutadans, fent el salt des de Catalunya i de la mà de l’Ibex-35, i Podem, des del carrer, capitalitzant el moviment dels indignats del 15M. Tots dos prometien reformar el sistema polític espanyol i combatre el que cadascú entenia per establishment. El Cs d’Albert Rivera, lluitant contra la corrupció dels dos grans partits i prometent regeneració democràtica, i el Podem de Pablo Iglesias, impulsant una segona transició espanyola que preparés el país per a un sistema republicà. Tots dos, dins de les costures constitucionals.
Uns quants anys després, Cs i Podem ha estat totalment engolits per aquest règim que volien reformar i que roman blindat gràcies a la connivència de les institucions polítiques amb els poders judicials, econòmics i monàrquics. Ni els taronges ni els liles no han provocat cap esquerda en un sistema podrit.
Per contra, la seva existència ha permès una constatació ideològica. Espanya és irreformable també com a nació. No és possible ni una Espanya federal, ni una de republicana i, encara menys, una Espanya democràtica en què l’adhesió no sigui forçada o violenta. Ho constata Cs, que d’ençà de la seva existència ha empès un PSOE que podria haver estat reformista cap al centre-dreta en matèria nacional i social per evitar perdre vots, amb un PP i un Vox cada vegada més fronterers. I ho constata Podem, que malgrat intentar fer política per resoldre el conflicte polític amb Catalunya, ha acabat arrossegada a posicions ambigües i ha retrocedit en la seva aposta inicial per un referèndum per no perdre la seva quota institucional dins del règim que pretenia capgirar. I és que el règim, com a mínim fins avui, sempre guanya.
10 
1 
