Les pròximes eleccions que marcaran la política del país no seran les del 14-F. Perquè abans hi haurà les del 24-G. Les del Barça. La frase “més que un club” és més que un eslògan, i aquestes eleccions seran més que la batalla pel lideratge d’un club esportiu de projecció mundial, que ja no és poca cosa per ella mateixa. La situació política iniciada el 2017, amb un referèndum històric i una repressió que encara creix cada dia –si no, pregunteu-ho a Gonzalo Boye, o als presos que passaran el quart Nadal tancats–, fa impossible obviar aquesta qüestió. I encara més si un dels candidats és Joan Laporta.
Torna a presentar-se sense abandonar el seu posicionament polític –molt lluny de ser tebi, havent estat diputat d’una formació independentista– i no hi ha cap indici que això perjudiqui les seves expectatives. En l’entrevista de Jordi Carné i Joan Pol Alcaraz publiquen avui a Món Esport, queda clar que no pensa arronsar-se en aquest sentit, encara que deixi clar que al Barça –no podria ser d’altra manera– hi ha de cabre tothom, estigui d’acord o no amb la seva ideologia. I la seva presència arrossega tots els altres candidats a posicionar-se. A a favor, en contra o tocant el violí, però han d’afrontar el debat.
Si guanya, ell s’haurà d’ocupar dels greus problemes que té el club –econòmics i de projecte esportiu– i és el que farà. Però l’efecte que haurà provocat vessarà cap a les següents eleccions, les del 14-F, al Parlament de Catalunya, tres setmanes després. Un independentista guanyador pot capgirar el pessimisme actual dels sobiranistes que fa tres anys que viuen desgastats per la repressió, la falta de direcció del que va ser anomenat Procés i les baralles contínues i visibles entre els dos partits que governen, que es poden trobar –una mica sense saber com– amb una majoria absoluta sobre la qual hauran de decidir què en fan.
