Pobra, dissortada llengua, que està en mans dels polítics elegits –acceptem-ho– per ocupar els 135 escons del Parlament de Catalunya. Una part d’aquests 135 diputats hi estan obertament en contra. La voldrien anorreada, i han convertit en acte polític el fet de no fer-la servir a la cambra, fins i tot alguns que la tenen com a llengua materna. No suporten que hagi entrat en espais oficials, celebren que vagi reculant al carrer i utilitzen aquesta reculada com a argument per intentar reduir-la també en espais públics, especialment un de cabdal com és l’escola.
Però el pitjor per a la llengua no són aquests enemics declarats, sinó els que diuen que la defensen. És part del seu programa polític. I aquí s’acaba la defensa. Després només queda una lluita pel poder, un poder minso, gairebé inexistent. Es barallen per les molles i estan fent miques el pa. Mentre el TSJC, i els pares i entitats unionistes es mantenen en el seu camí sense desviar-se ni un mil·límetre, cinc partits que diuen que volen preservar la immersió lingüística –que cadascú entén a la seva manera– estan exhibint les seves maniobres per intentar guanyar la batalla que tenen entre ells i que no té res a veure amb la llengua.
“Això no va de percentatges”, repeteixen alguns com a argument contra la sentència del 25% de castellà a pocs dies de ser executada. Del que no va això és de llengua, sinó de càlcul partidista: el PSC i els comuns volen trencar el bloc del 52% –deuen ser els únics que encara el veuen sencer– , ERC vol fer passar Junts per l’adreçador i Junts vol que ERC rebutgi el PSC o deixar-la sola amb els socialistes i els comuns. La CUP s’ho mira i veu com intenten ficar-la en l’embolic però tampoc troba la sortida. Encara no sabem com s’acabarà el sainet, però la batalla de la immersió, del model d’escola en català, està perduda.
4 
5 
