Deu anys de la manifestació del 2012

L’independentisme arriba a la Diada d’aquest diumenge en el pitjor moment pel que fa a organització interna. Ja no és que no hi hagi unitat estratègica, sinó que l’enfrontament entre partits i sectors ha arribat a un extrem autodestructiu. La presència a les institucions i l’eterna batalla electoral entre ERC i Junts està erosionant el moviment fins i tot més que la repressió, que per descomptat té efectes amb molta capil·laritat i és en el rerefons de moltes decisions, sovint males decisions.

És indiscutible que ara mateix tots els partits independentistes estan encallats, cadascun a la seva manera, i no han trobat la forma de tornar a canalitzar la força que tenen, la de la gent. No hi ha idees, només enrocament. I hi ha errors, com la decisió de Pere Aragonès de no assistir a la manifestació de diumenge i criticar obertament l’entitat que dirigeix l’organització de la marxa per un parell de frases del seu manifest. El president d’un govern que aspira a un objectiu tan difícil com és crear un estat nou en l’Europa del segle XXI ha de ser capaç de resistir la duresa de les crítiques –expressades amb més o menys encert– sense obrir una nova esquerda en un moviment del qual fa bandera.

La nova direcció de l’ANC s’estrena amb una polèmica que s’ha anat enverinant pel seu manifest. Però la mobilització és convocada també per Òmnium Cultural i per l’AMI. Òmnium manté distàncies substancials amb el que expressa l’ANC en el text polèmic, i malgrat tot estaran junts en la manifestació. Diumenge serà el moment de mesurar la capacitat de mobilització que conserva l’Assemblea –que ja ha dit que hi ha més autocars sol·licitats que l’any passat– i també d’escoltar el primer discurs adreçat a la ciutadania del nou president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich. El paper de les entitats ha de ser, com sempre, empènyer els partits, i han de treballar juntes en aquesta direcció.

Es compleixen deu anys de la primera manifestació massiva de la Diada, d’aquell 2012 que va marcar un canvi de rumb dels dirigents de CDC, aleshores encara dins de CiU. Artur Mas va emprendre un viatge que el va portar, dos anys després, a posar les urnes per a una consulta que li va costar una condemna. El que ha vingut després tothom ho té present. Que hagi resistit al corró que l’Estat li ha passat per sobre amb acarnissament significa que l’independentisme és viu, encara que sigui un desastre la gestió que se n’està fent. No es tracta de deixar de ser independentistes, sinó de deixar de ser un desastre.