L’independentisme encara una setmana clau. Per a la formació del nou govern i el Parlament, però sobretot, per a tota una generació. En mans d’ERC, JxCAT i la CUP hi ha malbaratar la capacitat de resistència de bona part de la societat catalana, des de l’1O del 2017 durament reprimida a tots els nivells, o capitalitzar tota aquesta força, ratificada i amplificada a les urnes amb un pacte independentista. Un pacte que no es basi en el repartiment de cadires i despatxos en funció dels escons obtinguts sinó en un full de ruta compartit entre les tres forces que permeti al país avançar i no només resistir.
ERC insisteix a sumar els Comuns al Govern, en un intent de fer més transversal l’executiu. Seria una bona notícia si realment els Comuns fossin republicans no només de boca, i si realment apostessin per l’amnistia i l’autodeterminació. Però, legítimament, no han escollit trencar amb el règim del 78, sinó formar-ne part per, teòricament, intentar transformar-lo. No estan, en cap cas, en la posició que desitjaria ERC quan parla del ‘Govern del 3 d’octubre’. Està bé intentar arrossegar-los al republicanisme, però no poden ser un detonador del pacte independentista que han reclamat els ciutadans a les urnes.
Per responsabilitat, per ètica i per dignitat, ERC, JxCAT i la CUP s’han d’entendre. Amb la fórmula que sigui a les institucions, però el resultat final ha de ser un bloc compacte que no només actuï de mur de contenció dels atacs de l’Estat sinó que faci passes fermes. La confrontació i el diàleg no són excloents, però certament el país no pot esperar eternament que un Estat autoritari s’assegui amablement a negociar la llibertat d’un territori que considera una colònia.
Unes segones eleccions o un pacte que no passi per capitalitzar els resultats històrics del 14F seria democràticament legítim, sí, però un error històric que pagarien les generacions futures.
24 
22 
