Quan els poders polítics, judicials i econòmics de l’Estat van pactar amb el franquisme una transició a la democràcia, Catalunya s’hi va posar bé amb aquell ‘cafè para todos’ i amb l’extra de permetre-li exhibir el folklorisme del català com a singularitat. Amb la llengua més o menys blindada, la tele i els Mossos, els catalans no van emprenyar Espanya fins el 2010. Però el ‘cepillado’ de l’Estatutet va revoltar la societat -i a remolt, la classe política sobiranista- durant set anys i va deixar Espanya en posició de defensa fins passat l’1-O del 2017. Des de la independència fallida i la guerra interna de l’independentisme per ressituar-se en l’autonomisme a l’espera de noves oportunitats, el nacionalisme espanyol, a dreta i esquerra, està en posició d’atac. I Catalunya no només no es defensa, sinó que sosté, per activa o per passiva, el règim del 78.
En aquest escenari, el català a l’escola -i a TV3- és dels pocs símbols que queden per abatre. Fins ara, només havia estat assetjada des del nacionalisme polític i judicial català i espanyol. Però han aconseguit que l’independentisme caigui en un parany greu pel pànic a la repressió que pot comportar una suposada desobediència a la sentència del 25%. ERC s’ha empescat una modificació de la Llei de Política Lingüística de 1998 que arrossegui els Comuns i el PSC, confiant que aquest consens posarà el govern espanyol de part seva. I JxCAT ha acabat fent-hi front després de sumar-s’hi inicialment, sense oferir un pla B creïble. En qualsevol cas, no hi ha cap garantia que el català no es precaritzi encara més a l’escola i al carrer.
El català està en situació d’emergència…, però no tant com perquè el Parlament s’apressi a buscar solucions. La Mesa ha ajornat per segona vegada el debat d’aquesta qüestió a la cambra, que tampoc no tindrà lloc al ple de la setmana vinent. Els junters frenen el debat adduïnt que cal el consens del món educatiu i lingüístic, que majoritàriament alerta que la fórmula d’ERC obre de bat a bat la porta del castellà com a llengua vehicular. Per uns o pels altres, el català s’ha convertit en una comèdia política. I mentrestant, Espanya torna a guanyar.

