“La realització de classes de castellà és una de les principals demandes que fan les persones que arriben al municipi fugint de la guerra d’Ucraïna i que són ateses al Servei municipal de Ciutadania i Immigració”. Frase textual extreta del comunicat de l’Ajuntament de Palamós anunciant amb orgull una iniciativa solidària que ha posat en marxa: facilitar que els nouvinguts rebin classes de castellà. Com a llengua d’acollida. En un ajuntament governat per un partit independentista.
Tant és quin partit és. El cas és que és una formació política que té en els seus objectius assolir la independència de Catalunya, i els votants de la qual esperen el mateix i ho reclamen. I tot i així accepta sense discussió el relat que la llengua pròpia del país no serveix per integrar-se a Catalunya, que no és útil i que no pot ser la llengua d’acollida. Si accepta aquest criteri un partit independentista amb responsabilitats institucionals –entre les quals hi hauria d’haver la de fomentar la llengua pròpia, en clar retrocés de l’ús social–, sembla que el país s’hagi rendit. A força de creure’ns que el català no té utilitat pràctica, farem que realment no serveixi per a res, perquè l’anem expulsant d’un àmbit rere l’altre. No només no és necessari, sinó que és insuficient. Al contrari que el castellà. Aquest és el missatge que s’envia en una profecia autocomplerta.
Una visita a les comarques gironines o a Osona o al Berguedà (o al Solsonès, la llista seria llarga) sempre ha sigut impactant per a un catalanoparlant de l’àrea metropolitana de Barcelona. S’hi percep de manera clara, des del primer moment, que la llengua normalment emprada en aquests indrets és el català. És just el revers de la impressió que s’endú de Barcelona un visitant d’aquestes terres. Si ni en aquestes zones s’arriba a la conclusió que aquesta llengua és útil, la l’autodestrucció està assegurada.
6 
3 
