Pedro Sánchez, a més de parlar amb veu de cotó-en-pèl barat però finet, té una virtut irrebatible: sap governar en minoria. Com un venedor de liniment Sloan, Sánchez és capaç de marejar tothom per sortir-se’n. Ha debilitat Unidas Podemos i ha aconseguit prescindir del seu líder, ha forçat decisions que no s’hauria atrevit ni a proposar el Partit Popular, ha aprovat pressuposts sempre amb la mateixa cantarella enganyosa i ha estat capaç de pouar el vot perdut i necessari de la bassa del sofre quan li calia. Sánchez sap manar amb cara i veu de deixar-se manar. Ho ha demostrat amb escreix. Ara només li falta guanyar les pròximes eleccions, però aquesta treta no es decideix driblant als corredors del Congrés.
Potser el president del govern espanyol té un manual que explica tot això. Els seus detractors el consideren més aviat doctrina. Sanchismo, en diuen. Catecisme, doncs. És el catecisme que necessita Pere Aragonès. El president de la Generalitat, amb molta menys munició que l’espanyol, pretén obtenir les mateixes explosions. Potser no passarà d’esclafit. No se sap ben bé si era Junts que tenia ganes de deixar el govern o si era Esquerra qui volia llançar llast per la borda. N’hi ha que diuen que Junts no podia aguantar més els “menyspreus” d’un president “autonomista” i n’hi ha que diuen que tot plegat ha estat un parany d’Esquerra. Siga com siga, Junts és a l’oposició i el govern de Pere Aragonès és més fràgil. Ves a saber si la fragilitat no li serà més incòmoda que la impertinència atribuïda a Junts.
Aquests dies es començarà a desvelar la perícia o la imperícia del president de la Generalitat. Ple rere ple, haurà de demostrar que sap d’esgrima parlamentària i sambori partidista. Hauria de considerar l’exemple de Pedro Sánchez, per exemple i exactament, quan enreda i envesca els diputats d’Esquerra Republicana al Congrés.
Pere Aragonès haurà de superar, d’entrada, les primeres aritmètiques parlamentàries. Aquesta setmana ha perdut la votació del projecte de llei de Pla estratègic, que va impulsat l’exconseller Jaume Giró. Canten bastos. Si el govern perd totes les votacions, el president haurà de començar a apamar la possibilitat d’avançar les eleccions. Si sorteja aquests obstacles, igualment haurà de superar la prova dels pressuposts del 2023. Ajornar-los no és una opció políticament solvent. Un govern amb 33 diputats, sense el suport dels altres dos grups independentistes i sense poder comptar, òbviament, amb el de la dreta espanyola, només pot enfilar el camí del tripartit. Un camí ple de punyetes.
Pere Aragonès ha argumentat per no sotmetre’s a una qüestió de confiança -que ara com ara perdria- la necessitat de superar aquesta etapa de greus turbulències econòmiques amb un govern estable. Aragonès la defineix com una necessitat “social”. Però és evident que aquesta necessitat palpable no es pot afrontar amb un govern que perda totes les votacions i sense uns pressupostos que puguen permetre pal·liar els efectes de la crisi, ni que siga en aparença, com sol perpetrar el de Pedro Sánchez.
Alguns membres del govern de Pere Aragonès i ell mateix, després de facilitar el trencament amb Junts -perquè sovint els divorcis són cosa de dos-, han apel·lat públicament a la “responsabilitat” del partit que dirigeix Laura Borràs. L’intent no passarà d’episodi de brega partidista puntual. No té cap lògica que Junts aprove res a Esquerra. Si ho fera, les contradiccions els trinxarien. No ho pot fer ni per coherència ni per estratègia. Com més temps passe Junts per Catalunya a l’oposició, més perill correrà de quedar escorat cap a la marginació. Les virtuts d’Aragonès farien créixer els defectes de Borràs. Quan Esquerra apel·la al suport “responsable” de Junts per superar aquest difícil tràmit parlamentari potser només busca deixar més evidència la “radicalitat” dels seus exsocis de govern, però no planteja una alternativa real.
Si Esquerra pretén aprovar els pressuposts, només pot comptar amb el PSC i els Comuns. No ho tindrà fàcil. En realitat, amb l’opció de la ruptura amb Junts Esquerra queda en mans dels socialistes catalans. Seran ells els que marcaran, a partir d’ara, els temps i els interessos de la política a Catalunya. Aquesta balança tan desequilibrada s’iguala únicament amb la necessitat que té Pedro Sánchez de comptar amb el suport parlamentari d’Esquerra Republicana. Però ja ha estat dit, el president del govern espanyol és el rei de la magnèsia parlamentària i la potassa partidista. És capaç d’aprovar els pressuposts de l’any que ve sense Esquerra. I fins i tot, de cara al final de la pròpia legislatura, potser fins i tot arriba a la conclusió que li convé distanciar-se’n per recuperar una part de l’electorat més sensible als festejos amb els independentistes. El PSC potser aguantarà metxa fins a final d’any. Després podria intentar portar Pere Aragonès a l’atzucac que els seria més favorable: fer coincidir les eleccions al Parlament amb les municipals. Una eventualitat que situaria l’autonomia catalana a l’alçada de l’article 143 de la Constitució. 151, 155 i 143, un periple grandiós.
Pel que fa als Comuns, la seua prioritat és l’Ajuntament de Barcelona. No els cal aprovar pressuposts i, de cara al maig, han de marcar tot el perfil propi i la distància necessària per reforçar la candidatura d’Ada Colau enfront de la d’Esquerra i Junts. No és un bon moment per negociar res. Colau necessita guanyar les eleccions per poden aspirar a repetir mandat municipal. Si guanya qualsevol altra opció, aquesta vegada la candidata dels Comuns no podrà repetir la jugada de fa quatre anys. Aconseguir un encaix d’interessos i coincidències al Parlament per assegurar l’aprovació d’uns pressuposts no serà gens fàcil.
Pere Aragonès ho té molt aspre. El seu govern no té assegurada cap estabilitat quan encara no ha arribat ni a l’equador de la legislatura. El president de la Generalitat ha quedat en mans del dimoni. O dels dimonis. Només se’n podrà sortir si resulta que el dimoni és ell.
13
11
