El desfasament entre la voluntat d’una majoria independentista al carrer i l’actitud de l’independentisme institucional comença a ser d’una profunditat tal que és al punt del trencament total. Mentre la societat civil –no l’organitzada, sinó la que omple carrers de forma anònima cada vegada que se la crida- continua clamant unitat per avançar, encara que sigui lentament, els líders que maneguen els fils dels partits alimenten la maquinària electoral i partidista per afrontar una guerra a les urnes que ningú no els demana. Una guerra inventada als despatxos que allunya el país de l’objectiu republicà i que només pot donar victòries temporals a una part de l’independentisme –la que el 14F passi per davant a l’altre- en forma de conselleries i càrrecs a l’administració autonòmica. Quatre cadires i quatre rals per gestionar, i a canvi, cremar tota una generació de catalans que aspiren a viure en una democràcia plena, i als quals els importa un rave a quin partit militi tal o qual conseller de torn.
JxCAT –i el PDeCAT-, ERC i la CUP han malbaratat el capital polític de l’1-O. Cadascú d’un forma diferent, però el resultat final és que l’independentisme arriba al 14F novament enfrontat, amb ferides sagnants i amb declaracions de guerra estúpides. Amb estratègies antitètiques, diuen. Però en realitat és més una falta de voluntat de fer convergir estratègies. Perquè potser és més còmoda la batussa diària a Twitter, al faristol del Parlament o a través dels mitjans de comunicació, que qui dia passa, any empeny, i no cal assumir riscos. O és que no és possible mantenir la via del diàleg oberta i alhora preparar-se per a un nou embat més enfortits i, si és necessari, actuar sobiranament i no recular?
Sigui com sigui, l’endemà del 14F es descobrirà la profunditat de les ferides. Si les enquestes no l’erren massa, tornarà a haver-hi un frec a frec entre ERC i JxCAT, i la CUP serà decisiva perquè es pugui investir un president o presidenta independentista. Però és només una opció. Si cap dels partits està disposat a avançar i a tornar a bastir ponts, poden començar a plantejar-se, legítimament, alternatives de pacte a banda i banda. Això sí, amb la veritat per davant.
