L’autoproclamació de Manuel Valls com a candidat a l’alcaldia de Barcelona ha generat tanta atenció mediàtica a França com a Catalunya. Amb la diferència que els mitjans francesos han hagut de recórrer a experts per explicar com funciona el sistema electoral espanyol i, sobretot, per quina raó un polític sense trajectòria local pot aspirar a guanyar i dirigir una institució de l’envergadura de l’Ajuntament de Barcelona. El fet és que, en general, tots confluïen al mateix lloc: Valls pot ser alcalde perquè, sovint, n’hi ha prou amb un percentatge relativament baix de vots, sempre i quan el candidat quedi en primer lloc. Exemple: Ada Colau.
El cas és que Manuel Valls ja s’ha assegurat el suport de les elits madrilenyes -i, en part, de les barcelonines- per intentar forçar un retorn de la Barcelona institucional a l’ortodòxia del règim del 78. Ho té tot per agradar als de dalt, en especial una certa inclinació al bonapartisme que contrastaria amb la gestió, entre laxa i absent, d’Ada Colau i els comuns en les qüestions relacionades amb la seguretat o l’ocupació de l’espai públic. Pel que fa al republicanisme i el laïcisme que l’ha caracteritzat electoralment doncs, bé, sempre hi ha espai a l’últim calaix d’alguna calaixera d’Evry.
En qualsevol cas, una cosa és inqüestionable; amb la candidatura de Valls qui internacionalitza la seva posició és, per primera vegada, l’unionisme català. Un Valls alcalde de Barcelona resultaria letal per a l’independentisme. I crec que no tothom n’és conscient.
