Cada dia és més difícil ser independentista i ateu. Després del 27-S, els votants no creients de Junts pel Sí, i una bona part dels de la CUP, es devien encomanar a Déu moltíssimes vegades durant els 103 llarguíssims dies de cimeres, conferències, entrevistes, filtracions a la premsa, #pressingCUP i #pressingMas. En els tres mesos que van precedir d’acord d’investidura de Carles Puigdemont, moltíssims catalans que havien votat independència, íntimament tenien claríssim que només un miracle impediria la repetició de les eleccions. Aquell diputat diabòlic, el número 63, s’havia apoderat de tots els descreguts i els havia empès, paradoxalment, a la fe més cega. Però vivien la fe en privat, perquè al carrer la frase més repetida era “el procés se’n va a la …”.
Aquella fe post 27-S, que el diccionari defineix com “la confiança en persones o coses sense necessitat de demostrar que existeixen i que són bones o útils”, sobreviu al carrer. A l’ANC, a Òmnium, a la colla castellera, al grup de teatre del poble i a les agrupacions locals dels partits, que de tant en tant organitzen una xerrada per aixecar la moral de la tropa. Però al Parlament, entre JxSí i la CUP, i també entre els socis de Govern, ERC i CDC, hi ha una crisi greu de fe. Ningú no sembla confiar en ningú, tothom demana proves que són allà per la independència i no per la poltrona, i qui més qui menys ja pensa en unes eleccions catalanes constituents, o novament autonòmiques, en què claríssimament republicans i convergents seran rivals.
Pel que fa a la CUP, mai no ha confiat en CDC. Tampoc en ERC, rival directe a les urnes. No hi ha confiat malgrat que van signar la declaració de ruptura del 9-N al Parlament, malgrat que CDC ha sacrificat el seu pare i malgrat que ERC va acceptar anar amb els convergents, quan tenia moltes possibilitats de ser la primera força a Catalunya si s’hagués presentat sola el 27-S. I malgrat que els cupaires i JxSí tenen un acord d’estabilitat parlamentària -què hi ha més important que la llei per excel·lència de qualsevol executiu?-, exigeixen al Govern que retiri els pressupostos i comenci des de zero. Mentrestant, l’oposició es frega les mans pensant en el ridícul que pot patir el Govern si dimecres arriba al Parlament i el seu company de viatge cap a l’Estat català els fum una clatellada i els envia a casa castigats.
I naturalment, ni CDC ni ERC mai no han confiat en la CUP. Cada dia de la seva vida maleeixen el resultat de 62 diputats, que opinen que els ha deixat en una posició de submissió total a la voluntat dels deu diputats cupaires. Però hi ha partit. Segur. Probablement en el temps de descompte, però ja hi estem acostumats.
La gent del carrer té aquests dies dues opcions: tornar-se a encomanar a Déu, o esplaiar-se amb blasfèmies i insults cap a uns o altres, o cap a tots. El vermut d’aquest dissabte serà com les animades sobretaules de Nadal del 2015?
