La bufetada és un instrument pedagògic a recuperar perquè la història ha demostrat que funciona. El cop sec a la galta era aquell efecte d’acció – reacció que tan clar deixava que no hi havia falta sense càstig, causa sense conseqüència. Era gràfic, eloqüent i poderós. No quedava lloc pels dubtes.
El desastre de la pedagogia progressista d’aquest país va fer saltar pels aires la bufetada i tot el que d’ella se’n deriva, sobretot el principi d’autoritat inapel•lable, un concepte condemnat per caduc però imprescindible en teixits socials organitzats.
En una sobredimensionada reacció contra allò viscut, la progressia pija filla dels primers seixanta va creure en la pedagogia de la dolçor, una deformació volguda dels moviments de renovació. Va aniquilar la bufetada i, ja de passada, va aprofitar per crear una gran ficció sobre les bondats d’una relació d’amistat entre pares i fills. Això –no cal dir-ho- ens va abocar al més absolut dels desastres i ara són els mateixos que ens hi van portar els que legislen i pregonen sobre valors, autoritat i disciplina.
Però no m’estendré sobre aquesta reflexió perquè avui m’agradaria reservar part d’aquest espai per referir-me a un excel•lent testimoni del que ens haguéssim pogut estalviar amb una bufetada ben donada en el moment oportú. Em refereixo als nens anti-Bolonya de les campanades de TV3. Malgrat crec sincerament que el Pla Bolonya és un pas endavant fonamental pel nostre sistema universitari, no jutjaré cap dels arguments de la causa que defensen. Aquest és un país lliure i tothom té dret a reclamar el que cregui més convenient, només faltaria. Ara bé, d’aquí a intentar boicotejar un programa de la televisió pública del país, hi va un camí ben llarg.
El gran drama d’aquesta canalla és que mai ningú els ha explicat que a la vida tot té un preu. Quan de nen et surt de franc prendre vint duros de la cartera del pare, és molt senzill arribar a pensar que no tindrà cap cost col•lapsar una universitat o aparèixer amb una pancarta a TV3 en plena transmissió de les campanades. I el més trist de tot plegat és que la cosa acaba sent així: el cost és zero.
Contestataris, antisistema, antifeixistes. Algú s’ha qüestionat quina hauria estat la seva reacció si haguessin estat ells els qui s’haguessin hagut d’enfrontar a una situació com la que van generar a TV3 durant la nit de cap d’any? Ball de bastons, ho poden donar per fet. Aquests són els que es reivindiquen defensors de les llibertats, de la democràcia, de la tolerància i del respecte als altres. Pseudoprogres adinerats que saben que sempre tindran un plat a taula. Neohyppis convençuts que mai els advertiran sobre el cost que té per a una família mantenir un estudiant. Fills de papà protegits per casa seva i tristament patrocinats per un Estat còmplice de la ganduleria més absoluta. Això que deia: potser amb un bon ventallot quan tocava, les coses no haurien arribat a aquest extrem.
