Durant els anys 80 diversos arquitectes, urbanistes, geògrafs urbans, sociòlegs, van treballar perquè la ciutat de Barcelona fes un salt qualitatiu en tots el sentits i a tots nivells. Van idear una ciutat on, amb actuacions urbanístiques “quirúrgiques”, seguint una estratègia d’actuació als espais públics, poguessin donar resposta a les demandes socials dels moviments públics. Tot i seguint una sèrie de línies: multifuncionalitat dels equipaments, impacte econòmic sobre l’entorn, qualitat del disseny, i màrqueting de la ciutat. Es tractava de la “ciutat compacta”, una ciutat que intentava ser eficient, on els serveis públics s’oferien en proximitat. Al conjunt format per aquesta filosofia, per aquest conjunt d’actuacions, i per aquestes solucions, li van dir “Model Barcelona”. El Model Barcelona es va exportar arreu del món. Els estudiants d’arquitectura volien venir a viure a Barcelona, i els més importants urbanistes s’inspiraven en un model que, tot i no ser transferible (cada ciutat és diferent), era un cas d’èxit.
Es tractava d’un model que va ser útil en el seu moment, que va oferir solucions concretes a problemes concrets. El model tenia i té detractors. No es tracta d’un model perfecte, ans al contrari, solucionant aquests problemes concrets es van generar fractures socials i culturals, fruit d’actuacions com l’esponjament de determinades zones de la ciutat. Fins arribar al “model aparador” que ara patim i que ja no dóna respostes al problemes de la ciutadania. L’entorn econòmic i social del món en general, i de Barcelona en particular, és ara molt diferent. Amb uns ciutadans més exigents, un entorn de recursos minvants, i el canvi instal·lat a les nostres vides, les necessitats són ara diferents, i les capacitats de què disposem per donar resposta estan també molt més desenvolupades.
La dinàmica econòmica ens està portant cap a una disminució de la recaptació fiscal, de manera que els recursos de què disposen les administracions per mantenir i augmentar els serveis que ofereixen als seus ciutadans són escassos. A aquest plantejament, en el sector privat, li diem competitivitat. És a dir, generar igual o més valor amb menys recursos. Això passa per la gestió eficient dels recursos de què es disposa.
La filosofia és clara. Creació de valor per al client sense malbaratament de recursos s’aplica a les empreses des de fa molts anys. Enfocament al client, identificació i eliminació d’activitats que no generen valor, agrupament òptim de processos, capacitació i apoderament dels recursos humans. De igual manera, al sector privat fa temps que hem après que la manera de millorar l’eficiència per augmentar la competitivitat passa per l’aplicació intensiva de les tecnologies de la informació i les comunicacions. Dit d’una altra manera, es tracta de gestionar de forma competitiva i eficient els serveis de la ciutat, sent competitivitat el grau en el qual es satisfan les expectatives dels ciutadans, i eficiència el consum racional de recursos.
L’aplicació intensiva de tecnologia a la gestió de la ciutat té una doble virtut. Per una banda el seu objectiu d’eficiència en els recursos, i competitivitat en els serveis. Per l’altra, resulta ser un sistema de creixement endogen, en el qual la inversió en solucions repercuteix directament en un sector que millora la seva capacitat de generar solucions a problemes complexos, i millora la capacitat d’exportació de béns i serveis d’alt component tecnològic. I això repercuteix també en la resta de clústers locals. Barcelona es troba ara davant d’un gran repte, i d’una gran oportunitat. El repte consisteix en tornar a dissenyar un model en el que “fer més amb menys”, i l’oportunitat en exportar novament aquest model a la resta del món. El model “Smart Barcelona”.
