Una de les coses que més podem agrair a aquesta crisi és que ens ha fet a tots economistes. De cop i volta, tothom té una opinió sobre els pressupostos de la Generalitat, de l’Estat o de la Unió Europea, la devaluació de l’euro, les taxes i les primes de risc. El més despentinat de la tribu parla de recaptació d’impostos i de nivells d’endeutament. Les perruqueres refan les polítiques de retallades i, alhora que anivellen el serrell de les vídues, ponderen per on s’hauria d’afaitar el pressupost públic: en la monarquia, en l’exèrcit, en els centenars de càrrecs inútils que es mantenen a les empreses públiques, etc. Estic cansat d’escoltar-ho. Hi ha un Keynes i un Von Hayek a cada cantonada.
Això és bo i alhora és dolent; és bo perquè demostra una certa maduresa cívica: tothom hauria de saber en què ens gastem els diners que fem arribar a l’administració. És dolent perquè les opinions sovint s’emeten sense coneixement de causa, i aquí tothom va dient la seva, sense saber ni si el que diu és factible, o si tal vegada respon a un món que no té res a veure amb la realitat (això passa la majoria de les vegades). Després de sentir molts polítics, sembla que la lucidesa en matèria econòmica només arriba quan s’està a l’oposició. Mentre es governa sembla que no hi ha temps per aplicar les mesures que ara volen vendre’ns com absolutament salvífiques.
Això de l’economia no és matemàtica pura: és una qüestió de valors, també, com gairebé tot; i les avaluacions més teòricament neutres no fan sinó encobrir models ideològics, models de societat molt diferents, els quals volen disfressar-se de racionalitat asèptica, com si l’aposta de cadascú fos el que deriva més directament del sentit comú i de les coses ‘tal com s’han de fer’. Però que no ens enganyin amb l’excusa d’un 2 i 2 són 4.
Els peatges, doncs. Frustració d’una part de la ciutadania? És ben possible que sigui així —també ens agraden les festes inofensives, un cert gamberrisme innocu i per passar l’estona: una bohèmia controlada, per a mutualistes—; però també hi ha molt llest que ho aprofita tot per carregar contra el govern de CiU, simplement perquè així espera treure algun rèdit o acaparar un titular orfe. La mascarada és monumental, doncs: es xifren tots els problemes del país en uns quants euros de carretera assolellada i s’erigeixen en salva pàtries amb armilla reflectant.
La Revolta del Te a qualsevol cantonada: tot plegat és bastant infantil. Això dels peatges és un element més del pastís: que alguns ho confonguin amb tot el menú no deixa de ser bastant simptomàtic de la seva manca de talent per a la cosa política. Els senyors de ERC han tingut molts d’anys per arreglar el problema: ara capitanegen una revolta que també és contra la seva gestió.
És cert: Espanya té els seus plans per a les infraestructures, i sempre els ha tingut, però no deixa de ser una mica patètic que —fins ara— no es faci alguna cosa per corregir aquesta dinàmica nacionalista, que s’acaba traduint en infraestructures insuficients i de pagament per a nosaltres, mentre que a d’altres bandes tenen el camí de les llambordes d’or, que tanmateix no acaba usant ningú perquè no serveixen més que per fer rutllar l’economia en obra pública. Aquí rau el problema: en les ments i les dinàmiques, la resta són sopes de duro.
Els prejudicis i les conviccions espanyolistes són els que acaben transformant el paisatge de les infraestructures en un mapa que es doblega sempre cap a Madrid, però això ja fa molts anys que ho sabem i que intentem corregir-ho. El moment de passar de la retòrica als fets s’acosta, perquè la ciutadania ho reclama, tot i que ha d’entendre que la política té un tempo i unes exigències diferents a les que es perceben des del carrer. Qui no vulgui o no sàpiga entendre això serà sempre un polític ‘de carrer’, o ‘dels barris’, com en diuen els puritans de l’esquerra i de la dreta, que sempre tenen una solució ràpida per tot i un insult a la punta de la llengua.
Sí, sí: són aquestes ‘nacions artificials’ de les quals ens parla el ministre Montoro les que sempre acaben pagant els plats trencats: mentre Espanya no accepti això, amb un reconeixement explícit d’aquestes mancances —el dèficit fiscal, la nacionalitat catalana i la seva identitat diferenciada— no hi haurà solució. Podem fer tots els ‘no pago’ o totes les ganyotes que ens vinguin de gust, però el paisatge sempre serà el mateix. Ni seny ni rauxa: això dels peatges és una amanida de les dues coses: un ball de disfresses d’arrauxats en seny. D’aquí quinze dies ningú se’n recordarà de res. Ai.
Però una cosa continuarà igual: ni una gota de democràcia i liberalisme ha entrat —ni sembla que hagi d’entrar— en les ments més preclares de l’Espanya posterior al 1978: continuen pensant sobre la mateixa música de fons, és per això que qualsevol gest que es faci des de Catalunya (demanant més autogovern, més llibertat de moviments, més equitat) és percebut com una indignitat, una infàmia. Podem fer veure que tot això no és així, i no pagar les autopistes. Som com una mula lligada a una sínia: donant sempre voltes entorn del mateix, i pagant a sobre per girar des de fa segles sobre els nostres passos.
