Aquesta mitjanit s’acaba la campanya electoral i el diumenge que ve se celebraran les eleccions més transcendentals d’ençà de la recuperació de la democràcia. I és que des dels anys setanta Catalunya no havia encarat mai com ara uns comicis tan rellevants i definitius per a l’avenç cap a la llibertat nacional. Així doncs, tot sembla indicar que finalment ha arribat el moment. El moment de votar un nou Parlament que estarà dividit entre les forces que estan a favor del dret de decidir i les que s’hi oposen radicalment. Un Parlament que haurà de gestionar qüestions tan importants com la convocatòria d’un referèndum, siguem clars, d’autodeterminació. Estic convençuda que tots els que som cridats a votar tenim plena consciència de la importància d’aquest moment. És per això que espero que diumenge s’assolirà una bona xifra de participació, superior a la de les altres convocatòries.
Tanmateix, malgrat el moment apassionant i il•lusionant que estem vivim, també hem de ser conscients que el camí que caldrà emprendre a partir del dilluns 26 no serà senzill. El recorregut cap a la sobirania plena estarà ple d’obstacles i d’entrebancs, sobretot perquè aquells que s’oposen a què Catalunya decideixi el seu futur no són qualsevol cosa. Ja fa dies que la maquinària de l’Estat espanyol s’ha posat en marxa per contrarestar l’empenta catalana. Ho ha fet en l’àmbit internacional i ho ha fet propiciant calúmnies i difamacions contra el president Mas, l’expresident Pujol i la seva família i contra Felip Puig i el cos dels Mossos d’Esquadra. A hores d’ara és una evidència que aquests atacs pretenen estroncar el procés sobiranista i trinxar una potencial majoria independentista al Parlament de Catalunya. Una cosa és clara: aquesta primera acció ha estat greu –tan greu que fins i tot el Fiscal Superior de Catalunya ha obert diligències contra el diari El Mundo—, però em temo que no serà la darrera. Per fer-hi front, l’única solució és combatre-ho amb democràcia i amb respostes que, lluny de posar-se al mateix nivell, siguin irrefutables en la forma i en el seu contingut.
La primera reacció contra aquestes andanades cal consolidar-la diumenge. Es tracta d’aconseguir un resultat que garanteixi les aspiracions de tots aquells que estem a favor del dret de decidir. És obvi que la composició del Parlament serà important. Totes les enquestes publicades fins avui indiquen que a la cambra catalana hi haurà fàcilment dues terceres parts de diputats que estaran a favor de la celebració d’un referèndum. En canvi, les enquestes no es posen d’acord sobre el nombre d’escons que obtindrà la primera força (CiU), i encara menys sobre quin serà l’ordre de la resta de forces polítiques. Tanmateix, deixin-me que faci la meva travessa particular sobre el repartiment d’escons. Els confesso que servidora no és especialment amant de les majories absolutes. Tanmateix, crec que vivim un moment prou important per acceptar com a raonable i necessària la majoria “excepcional” que permeti que el president Mas sigui ratificat tant en l’àmbit internacional com estatal com la persona que liderarà el procés amb pas ferm. Ja sé que hi ha qui pensa que no pot fer-ho sol? És cert. Necessitarà la complicitat de les forces que ja s’han manifestat a favor del dret de decidir. És per això que desitjo que la renovada ERC esdevingui la segona força política al Parlament i, a més, que ICV obtingui el millor resultat possible. També els confesso que em ve de gust que els companys independentistes de tradició municipalista de la CUP puguin obtenir representació a la cambra.
Acabo com he començat. El 25-N triem entre els partits que estan a favor del dret de decidir i els que no; entre els que volen permetre que el poble digui quin ha de ser el futur i els que li neguen aquesta possibilitat; entre els que estan disposats a respectar la decisió de la ciutadania i els que tenen por de fer-ho. Jo m’estimo Catalunya i per això, ja ho tinc clar. Ara és l’hora d’avançar. És l’hora de compartir la responsabilitat de construir el nostre futur. I vostès, ja han decidit?
