Una nació disposa de recursos propis: recursos humans, naturals i de capital. Amb aquest recursos, les empreses generen bens i serveis. Aquestes empreses poden ser més o menys sofisticades, i viure en un medi de millor o pitjor qualitat (l’estructura del sector, el sistema educatiu, els mercats financers, la cultura…). De la utilització que les empreses facin d’aquests factors depèn la productivitat amb la que la nació fa servir els seus recursos. I en la mesura d’aquesta productivitat neix la prosperitat: el progrés. Això ha d’anar acompanyat d’un entorn d’estabilitat macroeconòmica, política, legal i social. Però sense una millora continua de les capacitats competitives de les empreses, és impossible un creixement sostenible del progrés.
La única base real de la prosperitat d’un país és el potencial productiu de la seva economia, és a dir, la productivitat de les seves empreses. Les empreses estan formades per treballadors i empresaris, i de tots caldrà la seva complicitat. Aconseguir una millora continuada de la competitivitat és un dels reptes mes difícils que pot tenir un país. Ningú a dit que ser competitiu hagi de ser fàcil. De fet, competir es defineix per la seva dificultat, i per superar les dificultats cal esforç. La carta de l’esforç és una de les que millor hem sabut jugar històricament, ja que forma part del nostre ADN. I és aquí on aquesta competició es converteix en una verdadera oportunitat per Catalunya.
La competitivitat d’un país és l’origen d’algunes de les grans decisions que es prenen al nostre voltant i que ens afecten molt directament. Un exemple d’aquestes decisions són les deslocalitzacions de les multinacionals amb seu a Catalunya. Les multinacionals tenen en compta diversos criteris a l’hora de decidir les ubicacions dels seus centres productius. Tot i la creença més estesa de que el criteri únic és el preu de la mà d’obra, la realitat com sempre és més complexa, i es tenen en compte altres criteris ambientals, com l’estabilitat de les decisions polítiques, un sistema fiscal favorable i previsible, el tamany del mercat local i el cost de servir-lo, les infraestructures genèriques (port, aeroport i xarxa ferroviària), les infraestructures específiques (com el sincrotró Alba), el sistema d’universitats i centres tecnològics, la qualificació dels recursos humans, o l’existència d’un ecosistema favorable de proveïdors innovadors i competitius. Tots aquests criteris de competitivitat, alguns de responsabilitat privada, i altres de responsabilitat pública.
Una societat de progrés precisa d’un alt percentatge de persones amb ambició de portar a terme activitats privades: a Catalunya hi ha milers d’empreses que estan fent els deures, internacionalitzant-se, recomponent els seus balanços, creant i incorporant noves tecnologies als seus processos productius, noves tècniques de direcció, col•laborant amb universitats i centres de recerca, incorporant disseny als seus productes, millorant contínuament la qualitat en els seus productes i serveis.
Però també precisa de polítiques públiques ben orientades per estimular aquest esperit: les polítiques de clusterització, en les quals Catalunya ja va ser pionera al món han de continuar per aquest camí; mantenir l’esforç inversor en R D i; on hi ha encara molt camí a recórrer és en la col•laboració entre el món de l’empresa i el de la universitat, sobre tot en la mobilitat del personal entre els dos mons.
En paraules d’Antoni Subirà i Antoni Gurguí: “L’administració no fa funcionar l’economia, però les seves decisions poden ajudar o perjudicar al seu progrés. L’autèntic repte de la competitivitat futura està en els ciutadans i les seves actituds, i en les empreses i les seves estratègies.”
El Baròmetre de les TIC a Catalunya 2010, ens mostra com el sector tecnològic a Catalunya aguanta, tot i la crisi. La indústria de les TIC demostra solidesa, i es presenta com un actor estratègic en la competitivitat del país, al tenir un impacte transversal en la millora de l’eficiència i la productivitat de les indústries catalanes. Sobre aquests eixos: eficiència, competitivitat i interacció entre els àmbits públic i privat, hi treballa el Cercle Tecnològic de Catalunya des de la societat civil catalana per col•laborar en retornar Catalunya al camí del progrés econòmic i el benestar de la societat.
