El president de França, Emmanuel Macron, va anunciar diumenge passat la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions legislatives anticipades. Va decidir-ho tan sols una hora després que els sondejos de la jornada electoral del 9-J, abans de fer-se públic l’escrutini, anticipessin una victòria contundent de l’extrema dreta –el Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen– en les eleccions europees. Macron presenta la decisió com “una resposta democràtica” a l’actual situació de “bloqueig” que viu el país. “Els nostres compatriotes van expressar les seves inquietuds sobre seguretat, immigració, poder adquisitiu”, es justifica el president, que, en canvi, veu “absurd” que ell hagi de dimitir.
La formació d’ultradreta arribarà a aquesta nova cita electoral després de superar el 30% dels vots en les eleccions europees, però Macron, en resposta a una pregunta sobre una possible ‘cohabitació’ amb un gabinet liderat per la ultradreta, s’ha limitat a dir que ara la decisió “depèn” dels francesos. Els moviments que ha provocat el resultat electoral dels lepenistes i la decisió de Macron ja ha provocat, en una setmana, el cisma que s’ha produït al partit de la dreta, Els Republicans –després que el president de la formació, Eric Ciotti, obrís la porta a presentar-se conjuntament amb els de Le Pen a les eleccions legislatives– i la mobilització de l’esquerra per bastir una candidatura conjunta.
Experts consultats per El Món consideren que el moviment de Macron és similar al que va fer el president espanyol, Pedro Sánchez, després de les passades eleccions municipals, però alerten que el president francès no és el líder del PSOE i que la seva decisió implica jugar a la ruleta russa perquè el resultat de les eleccions, amb una primera volta el 30 de juny i la segona volta el 7 de juliol, a menys de tres setmanes per a l’inici dels Jocs Olímpics de París, pot anticipar l’arribada al poder de l’extrema dreta de Marine Le Pen i el seu partit.
El president del Cercle d’Alumnes de l’Institut d’Estudis Polítics de París (Science Po), Rodérick Egal, subratlla que un sondeig realitzat per Harris Interactive entre el 9 i el 10 de juny remarca que la decisió de Macron és compartida pel 66% dels francesos perquè torna a donar “veu” als ciutadans i més de la meitat dels francesos, el 56%, perceben aquest moviment com un intent del president de la República francesa per mantenir el poder el màxim temps possible. Però també alerta que tres de cada quatre francesos veuen “molt probable” que la formació de Le Pen guanyi les eleccions legislatives i un 60% veu una “alta probabilitat” que Jordan Bardella, recent cap de llista de l’RN per a les europees, sigui designat primer ministre.
Egal deixa clar que “Macron no és Sánchez” i subratlla que el president francès i el seu equip estan “jugant amb foc”, perquè hi ha possibilitats que l’RM guanyi. “El seu equip pensa que si guanya l’RM hi haurà un president que controlarà i castigarà el primer ministre i el seu govern i així rebaixaran les expectatives de l’extrema dreta”, explica. I adverteix que “la història diu que quan l’extrema dreta arriba al poder difícilment en surt”.
L’escriptor i historiador Xavier Diez, llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Girona i col·laborador d’El Món, assenyala que Macron ha fet “un intent desesperat perquè no s’acabi d’enfonsar tot, una mena de doble o res”. “És un jugador, però, com ha dit molt encertadament Valérie Pécresse, dirigent dels Republicans, això és jugar a la ruleta russa”, perquè “el problema és que Macron no és Pedro Sánchez, no ha tingut tants èxits”. A més, creu que en les eleccions legislatives “és més probable que hi hagi una bala a la recambra que no pas que no n’hi hagi”. “Tracta de guanyar temps abans que la ultradreta, que ja ha guanyat la batalla filosòfica i ideològica a França, acabi fent Le Pen la pròxima presidenta de la República francesa”, després de “Bardella s’hagi emportat el desgast d’aquests anys”. Diez pronostica que les eleccions presidencials del 2027 “seran un passeig per a ella”.
El corresponsal francès a Barcelona de Le Parisien, entre altres mitjans, Henry de Laguérie, creu que es poden fer dues lectures de la situació del seu país: “O és una temeritat o és una aposta”. I manifesta que “és bastant possible” que Reagrupament Nacional arribi al poder perquè “l’any 2022 ja va obtenir un resultat molt potent i el resultat de diumenge no és flor d’un dia”. “Una victòria al juliol és bastant possible, perquè hi ha una voluntat bastant majoritària i desànim dels candidats del partit de Manuel Macron, que no entenen què està fent”, argumenta. També és escèptic sobre les possibilitats de l’esquerra reagrupada.
Una amenaça per als valors republicans
Rodérick Egal afirma que l’auge de l’extrema dreta “no encaixa” amb els valors republicans francesos, però subratlla que l’expresident de l’Associació d’Antics Alumnes de l’Escola Nacional d’Administració, Daniel Keller, ha afirmat que “si el poble vol el RN al poder, el deure de les elits franceses serà el d’ajudar l’extrema dreta a governar”. “Si les elits comencen a acomodar-se al feixisme estem perduts”, alerta, perquè per a ell “això és equivalent a quan la burgesia alemanya va fer costat a Hitler”. D’altra banda, De Laguérie opina que “malgrat que han suavitzat el seu discurs, que no són els mateixos i que el seu fundador [Jean Marie Le Pen] està molt vell, l’extrema dreta és una amenaça per als valors republicans”.
Xavier Diez aporta una altra lectura i considera que Marine Le Pen ha abraçat “molt sàviament” els valors republicans de llibertat, igualtat, fraternitat per construir el seu discurs, i posa un exemple molt clar amb la immigració. En aquest sentit, assenyala que la líder de Reagrupament Nacional s’aprofita del “comunitarisme” que defensa l’esquerra amb la immigració, que vol dir renunciar al principi d’igualtat que consagra la mística de la Revolució Francesa, per construir un discurs contra els nouvinguts. “La igualtat implica una certa homogeneïtat pel que fa als valors” i Le Pen i els seus assenyalen, per exemple, les immigrants musulmanes que van amb vel islàmic perquè les considera “un perill” per a la República. “Explora les contradiccions de l’esquerra i gira aquests valors en contra de l’esquerra”, sentencia.
Francesos que passen d’un extrem a un altre
Henry de Laguérie subratlla que està estudiat que Reagrupament Nacional obté els seus millor resultats al nord de França, “zones que històricament eren molt comunistes”. Aquesta casuística l’atribueix a la feina que ha fet el partit per “estar present en el dia a dia de la gent, que li ha permès connectar amb el malestar de la població i la por de perdre la seva qualitat de vida”. “No hi ha un 40% de persones a França que siguin racistes i d’extrema dreta, i entre els electors de Le Pen hi ha poca gent que la considera un perill i hi ha una voluntat de provar el seu partit en el sentit que no creuen que presenti una amenaça per a aquests principis de la República”.
Diez, per la seva banda, recorda que aquest traspàs de vots ja es va produir als anys 70, perquè “els primers votants de Jean-Marie Le Pen, el pare de Marine Le Pen, venien del Partit Comunista“. “Es consideren completament abandonats pel seu partit, que de cop i volta, sobretot a partir del Maig del 68, deixa de parlar en termes de classe treballadora” i aquesta tendència continua en l’actualitat perquè “la majoria de les esquerres prové de l’entorn universitari i acadèmic i es dediquen a alliçonar la gent que treballa als supermercats o a les fàbriques dient que són reaccionaris”. “La ultradreta sap explotar perfectament aquest ressentiment i aquesta falta de representativitat i utilitzen el seu propi llenguatge, utilitzen els seus propis estils de comunicació”.
Un exemple del que pot passar a la resta d’Europa?
“A Europa, cada país és un cas, però són moviments que estan afectant pràcticament a tot Occident”, assenyala Diez, que enumera alguns problemes que conformen una “tempesta perfecta”: la inferioritat ideològica de l’esquerra, el rearmament ideològic de la ultradreta, el problema de la immigració, on no hi ha un debat rigorós, el deteriorament dels serveis públics i la no resolució dels efectes de la crisi del 2008 i l’agenda 2030, que provoca un decreixement de les classes treballadores. “La ultradreta és capaç de captar el vot del ressentiment”, subratlla l’historiador. De Laguérie remarca que “França no és l’únic exemple on l’extrema dreta puja a Europa”, però subratlla que una de les lectures d’aquest auge és la “crisi de diverses dimensions” que viu el país i l'”odi per part dels francesos contra la figura de Macron”.
Rodérick Egal, per la seva banda, considera que el cas francès és “probablement el més greu” juntament amb el d’Alemanya, però també subratlla que en casos com el de Polònia o Suècia “l’extrema dreta ha reculat de forma bastant significativa” i que a Espanya “està estabilitzada” perquè no “hi ha un tsunami”. Tanmateix, assenyala que Europa viu un panorama “molt semblant al dels anys 30”. En aquest sentit, considera que les eleccions presidencials que se celebraran als Estats Units el novembre d’aquest any seran “clau”, perquè si guanya Trump es pot produir una pinça entre ell i Vladímir Putin, un president rus que, segons Egal, “juga a desintegrar Europa i tots els moviments d’ultradreta l’interessen en aquest sentit”. “Si tenim uns Estats Units governats per Trump, Europa té tots els números per passar-ho molt malament”, conclou.
