Ens afecten les recents eleccions escoceses? No pas directament, ni de forma immediata, i és evident el que no resolguem nosaltres no ens ho solucionaran a fora… però el procés que s’obrirà en els pròxims anys ens pot ajudar, i molt. Passi el passi a Edimburg, ens afavorirà, per un motiu molt simple i entenedor; la via escocesa, dins de l’univers britànic, sempre serà més democràtica que la nostra, embotida en l’univers hispànic. Fins ara ja ha estat així; el cas dels escocesos, com a exemple i argument, sempre ens ha somrigut. La idea que el poble ha de triar el seu futur és indiscutible en aquelles latituds nòrdiques, i és una noció imbatible, potent, un principi genèric que ens encomana força i esperança.
Què passarà ara?
Entrant al detall, els resultats de les eleccions al parlament autònom de Holyrood ofereixen un escenari interessant. D’una banda, l’Scottish National Party (SNP) de Nicola Sturgeon ha obtingut una victòria memorable, a tocar de la majoria absoluta (64 escons de 129). Això li augura una legislatura plàcida a nivell intern; si en té necessitat, pot apel·lar als 8 escons dels Verds (també a favor de la independència). El primer que podem preveure és que no tindrà gaire disgustos en el dia a dia. D’altra banda, s’ha tret de sobre el seu històric rival, Alex Salmond, que no ha aconseguit ni un sol diputat. S’esvaeix aquell paisatge plural que, com sabem molt bé els catalans, de vegades complica l’estratègia.
Els pro-britànics s’han quedat més o menys on eren, amb els conservadors per davant, després els laboristes i a la cua els liberal demòcrates. Si alguna cosa ha variat en el camp dels unionistes, és que cada dia estan més ben disposats a superar les batusses entre ells, i posar-se d’acord per frenar la plena sobirania d’Escòcia. D’alguna manera està passant el mateix que a casa nostra; l’eix esquerra-dreta cedeix el protagonisme a l’eix nacional, on els partits i els votants es posicionen en relació amb el projecte independentista. Això s’accentuarà, i és lògic: a mesura que s’acosta l’escenari de la independència i es fa més creïble, les posicions es blinden.
Sturgeon no reclamarà un referèndum immediat. No té pressió de cap partit més radical (com podia haver passat si Salmond hagués tret representació), té el seu partit sota control, i la prioritat més clamorosa és sortir de la pandèmia. En això és en l’única cosa que coincideix amb el premier britànic, Boris Johnson. I com que fins ara la gestió escocesa del Covid19 ha estat prou ben valorada, a diferència de les estridències inicials del líder conservador anglès, ningú no ho voldrà esguerrar –menys que ningú, la lideressa del SNP, que està interessada a preservar la seva imatge de bona gestora. Ara bé, què succeirà quan el virus estigui pacificat?
Sturgeon ja ha dit que demanarà un segon referèndum d’independència. Per què el demana, malgrat haver promès abans que no en reclamarien cap altre en la present generació? Primer, no ens enganyem, perquè creu que ara el poden guanyar. I segon, perquè la població escocesa se sent estafada amb el Brexit. Els van assegurar que si no votaven per la Union Jack, saltarien d’Europa… i ha succeït tot el contrari. El nivell de ràbia és considerable, atès que una majoria molt forta dels ciutadans es va decantar per Europa, i van ser obligats a marxar de la UE precisament per culpa de les majories britàniques. Això fa que els nacionalistes es vegin enganyats, s’oblidin del pacte de cavallers amb Londres i vulguin tirar pel dret. La independència d’Escòcia és ara mateix, de forma inequívoca, una idea amb color europeista.
Es farà el segon referèndum?
El gran obstacle és que ara el govern britànic no vol cap referèndum. En primer lloc, perquè ara creuen que el poden perdre. Quan es va celebrar l’anterior i de moment únic referèndum, l’any 2014, semblava impossible que guanyés l’opció secessionista. El resultat final ho va confirmar; un 55% d’escocesos van rebutjar la separació del Regne Unit. Quan l’aleshores primer ministre britànic, David Cameron, va beneir la votació, era perquè les enquestes ho facilitaven enormement. De forma intel·ligent, el màxim mandatari del Regne Unit va entendre que havia d’aprofitar la feblesa de l’independentisme i precipitar una decisió que tanqués la carpeta durant uns quants anys.
En tot cas, pels motius esmentats més amunt, avui la carpeta torna a estar oberta. I Johnson farà tot el que pugui per evitar una segona consulta, que significaria un fracàs de primer ordre en la seva trajectòria política, ja de per si una mica erràtica. Per tant ens encaminem inevitablement a una col·lisió frontal entre els dos polítics més valorats, més forts i carismàtics del Regne Unit; Johnson i Sturgeon. Qui guanyarà la partida? Encara és d’hora per saber-ho, però la dirigent escocesa té un avantatge enorme, ja que té un projecte clar i engrescador, mentre que el conservador s’aferra a la manca de projecte, al bloqueig i la negació.
Per contra, el malson més gran d’Sturgeon és el que allà anomenen l’opció catalana. És a dir; convocatòria unilateral d’un referèndum que no sigui reconegut per Londres ni per cap estat, i que aboqui a un cul de sac. És impensable que a Escòcia hi hagi presos polítics, exiliats o votants atonyinats; la repressió és una possibilitat que ni tan sols es contempla. Ara bé, sí que podria celebrar-se un vot que no fos reconegut pel poder britànic, que no es considerés legal o constitucional, i que fos activament boicotejat pels ciutadans unionistes. El temor a entrar en una via morta impedeix que el SNP posi la directa, que seria prescindir de les negociacions amb Westminster. Això, ja ho han dit tots els actors, no passarà.
Però els escocesos tampoc no tiraran la tovallola. De moment, el més probable és que iniciïn la via judicial, portant als tribunals la potestat de consultar la gent sobre el seu futur. Des de Catalunya, aquesta alternativa ens pot semblar una broma, perquè nosaltres sabríem el desenllaç d’una hora lluny; el TC, o qui fos, ho tombaria tot abans de parpellejar. Al Regne Unit, en canvi, les coses no funcionen igual. La independència judicial no és cap acudit en els sistemes anglosaxons, i si no fixem-nos en la resolució del Suprem al Canadà, on es va admetre que un referèndum d’independència al Québec potser no era constitucional, però que calia fer-lo. I així es va ratificar en la Clarity Act aprovada pel parlament federal.
Com acabarà la via escocesa?
No podem descartar una sortida canadenca a l’embolic escocès. Podria passar que els tribunals sentenciessin que un referèndum unilateral no és legal, però que tanmateix cal fer-lo. Per què? Doncs perquè davant “les lleis amb les quals ens hem dotat”, el que preval i passa al davant és la democràcia, i el dret dels ciutadans a decidir col·lectivament la naturalesa del seu propi Estat. I els magistrats podrien forçar el govern britànic, legislant el que calgués, a acomodar aquesta imperiosa obligació ètica. Si aquest fos el camí, beneficiaria sens dubte el relat habitual del sobiranisme català. És la llei la que ha de servir a les persones, i no pas les persones que han de vinclar-se sense piular davant l’imperi de la llei.
Això per si sol seria una gran lliçó de dret i de talent polític. Si se celebra un segon referèndum, encara més. I si en aquesta segona votació guanya l’opció de la independència d’Escòcia, ni us ho explico. És possible que tots aquests esdeveniments no aboquessin a obrir la porta de la República Catalana. D’acord. Però seria altament edificant veure néixer un estat nou a Europa, de forma pacífica i democràtica. I que quan aquest estat apel·lés a la Unió Europea per demanar el seu reingrés, això es produís en el temps que canta un gall. S’hauria acabat la bestiesa aquella de vagar per l’espai exterior sense rumb. No em negareu que una certa injecció de pa amb tomàquet sí que ens aportaria.
10 
