La derrota de Kamala Harris a les eleccions del novembre del 2024 va enfonsar el Partit Demòcrata. El llavors candidat conservador, Donald Trump, va ser el primer republicà a guanyar el vot popular en el segle XXI -no ho va fer ni tan sols ell mateix contra Hillary Clinton el 2016, en una campanya recordada com una de les pitjors en la història dels centristes nord-americans-. La tenda que agrupa els liberals i part dels progressistes del país va xocar amb la realitat: havia esdevingut un erm polític i ideològic, i buscava desesperadament un camí. Ho feia, a més, en l’escenari més advers possible: amb els tres poders en contra i un retrocés autoritari inaudit a Washington. Només un any després, però, van sortir brots verds: el superdimarts electoral del passat 4 de novembre va quedar pintat de blau, amb victòries contundents dels Demòcrates en comicis clau, com ara les cures per la batllia de Nova York o per la posició de governador als estats de Virgínia i Nova Jersey, ambdós camps de batalla electorals d’interès. Els bons resultats, però, no necessàriament indiquen que la formació ha resolt l’equació del seu futur. “La salut del partit és millor, és clar, però no crec que hagin descobert cap a on anar. Han guanyat amb estils molt diferents“, analitza la professora catedràtica de Ciència Política a la UOC Ana Sofia Cardenal.
Les cares de la victòria demòcrata a les primeres eleccions a gran escala de la segona era Trump són molt diferents. La que més projecció mediàtica ha tingut ha estat la de Zohran Mamdani, l’alcalde electe de Nova York. Mamdani va arribar a la batllia amb un programa socialdemòcrata, equiparable al centreesquerra europeu, però que als EUA és vist com profundament radical. Membre dels Democratic Socialists of America, també el seu perfil era contestatari: musulmà i nat a Kampala, la capital d’Uganda, no ha amagat la seva herència en campanya -si bé tampoc no l’ha fet esdevenir el nucli d’aquesta-. Entre les seves mesures estrella destaca congelar els preus dels lloguers estabilitzats, aquells que depenen de l’ens municipal; així com endegar una cadena de supermercats públics per rebaixar el preu de la cistella alimentària -una proposta que, a Catalunya, va arribar el 2024 al Parlament amb la rúbrica d’ERC i la CUP, en ple debat per la mala salut de la pagesia-. “Ha guanyat dient que és socialista en un país on el socialisme és el diable”, rebla Cardenal.
Les altres dues abanderades de l’onada blava, però, no podien ser més diferents. Les noves governadores de Virgínia i Nova Jersey seran Abigail Spanberger i Mikki Sherril. Comparteixen molts trets: Spanberger va ser agent de la intel·ligència nord-americana, amb prop d’una dècada de carrera a la CIA; mentre que Sherril va passar nou anys a la divisió d’aviació de la Marina estatunidenca, a on va arribar a assolir el rang de tinent. Ambdues, a més, formen part del corrent intern demòcrata conegut com a Blue Dogs, la branca més conservadora de la formació, que fins i tot va arribar a plantar cara a algunes de les mesures més ambicioses de l’administració Obama, com ara l’Obamacare. De fet, han arribat a esmenar Mamdani en diverses ocasions, titllant-lo d’excessivament ambiciós. Preguntada pel programa de l’alcalde electe, Spanberger va arribar a assegurar que “només prometrà als seus votants aquelles propostes que sigui possible complir”
Les mil cares dels demòcrates
L’estratègia, doncs, no ha estat unitària; i podria no haver de ser-ho. “Els candidats han d’adaptar-se a les realitats locals, en un país gegantí i divers”, reflexiona Mariano Aguirre Ernst, investigador sènior no resident al CIDOB i assessor del Centre de Seguretat Regional de la Fundació Friedrich Ebert. Aguirre, també autor del llibre Salto al vacío. Crisis y declive de Estados Unidos (Icaria editorial), alerta que “el missatge dels liberals de Califòrnia o Nova York no és el mateix que s’ha d’enviar als sectors agraris del mitjà oest, o als treballadors industrials”.
D’aquesta manera, un cicle electoral com el del 2025 els hi és favorable, perquè es tracten de comicis locals, a on cada candidat pot elaborar el seu discurs propi i apel·lar a la seva base. El 2026 serà més complex: el novembre de l’any vinent se celebraran les eleccions de mitjà termini, amb més d’un terç del Senat, tota la Cambra de Representants i diversos governs estatals en joc. Per al trumpisme, pot significar perdre la majoria al legislatiu – i enfonsar encara més les seves possibilitats al Congrés, atès que, fins i tot amb el poder als dos hemicicles, han protagonitzat el tancament del govern més llarg de la història dels EUA-. “Les mid-terms seran la prova de quina d’aquestes polítiques tenen més o menys resultat per enfrontar-se al successor de Trump en les presidencials del 2028″, sentencia l’expert.
L’antitrumpisme, el punt en comú de la nova generació
Els gossos blaus, els socialistes, els liberals més tradicionals i els progressistes del sud, sovint més religiosos; tots els perfils del partit demòcrata, normalment dividits, tenen ara una única plataforma comuna: una repulsa cada cop més vehement al trumpisme. Les cares visibles de totes les branques de la formació coincideixen, doncs, a haver agafat el guant del president, amb els seus ja cèlebres escarafalls; i tractar-lo amb la mateixa deferència. Entre els més conservadors, guanya embranzida el governador de California, Gavin Newsom, un “candidat potent” a ulls d’Aguirre per optar a la presidència; mentre que l’esquerra encara es mou a l’ombra de la congressista del Bronx Alexandria Ocasio-Cortez. A l’ombra d’aquests blocs, els darrers mesos han anat sorgint candidats curiosos, i també molt diversos. A San Francisco, optarà a un seient a la Cambra Saikat Chakrabati, un milionari tecnològic d’ascendència índia que va entrar en política del bracet d’Ocasio-Cortez, busca canviar el rumb de dècades de polítiques centristes sota la gegantina Nancy Pelosi. A Texas, un teòleg net d’un pastor baptista, James Talarico, es presentarà a la cursa per a un dels dos escons al senat del seu estat contra un dels homes forts de la família Bush, John Cornyn.
“La renovació generacional és imprescindible, i es donarà tant sí com no”, raona Aguirre. Hi està d’acord Cardenal, que considera que “l’actual lideratge demòcrata està hiperdescartat” de cara al nou cicle electoral. Figures com el líder de la minoria al Senat, Chuck Schumer, o el del Congrés, Hakeem Jeffries, consten entre els polítics més rebutjats entre els seus potencials votants. Ara bé, és més que probable que la rentada de cara que necessita el partit faci encara més profundes les escletxes ideològiques. La gerontocràcia demòcrata, com recorda l’expert del Cidob, era molt més monolítica. Un exemple és el suport a Israel, que fins ara era “un bloc inamovible”, s’ha esquinçat arran de la invasió de Gaza el 2023. “Molts dels joves s’han tornat crítics contra el país, el govern de Netanyahu i les polítiques dels EUA cap a ell”, sosté. De fet, la pota esquerra dels blaus va atribuir a l’ambivalència de Harris en la causa palestina bona part de la seva derrota el 2024. D’aquesta manera, la nova generació accedirà a les palanques del poder amb una plena vigència de “la tensió entre crítics i conservadors”.
El misteri del 2028
Per a Cardenal, les eleccions del 2026 encara permeten una certa trencadissa dins el partit. Al cap i a la fi, les eleccions als seients congressuals i senatorials són curses locals, que es dirigeixen a un electorat específic. “Els candidats poden modular el missatge, dirigir-se als seus constituents. Es permet aquesta diversitat, aquesta segmentació del missatge”, raona Cardenal. Per tant, els demòcrates no tenen encara pressa per mostrar un front comú en termes de fiscalitat, polítiques socials o acció exterior; res més enllà de la negació de Trump. Ara bé, per a Aguirre, sí que seran l’assaig general del 2028. “Mostraran quines d’aquestes polítiques tenen més o menys resultat per enfrontar-se al successor de Trump, perquè no serà suficient criticar sense proposar polítiques viables i socialment justes”, argumenta.
Com tota la resta de l’estratègia demòcrata, el tiquet encara forma part del magma de la refundació post-Joe Biden. Cardenal recorda l’estat del Partit Republicà durant la segona etapa de la presidència de Barack Obama, amb divisions profundes entre el conservadorisme més tradicional, els neocons aliats de Bush, els ultraliberals del Tea Party i alguna cosa nova que va acabar convertint-se en l’administració Trump. Les primàries que van precedir els comicis del 2016 semblaven un camí de roses per al tercer Bush a assaltar el Despatx Oval, Jeb Bush, germà petit de W; mentre que la renovació la volia representar el llavors senador per Florida Marco Rubio, ara secretari d’Estat. Trump va sorgir del no-res en la mateixa primària, i se la va emportar amb facilitat. “Els candidats que ja són visibles tindran dificultats. El presidenciable demòcrata per al 2028 ha de construir-se com a candidat sense etiquetes prèvies”, indica la professora de la UOC.
Per a Aguirre, hi ha encara massa incerteses per dibuixar un camí clar cap a les presidencials. Abans del candidat demòcrata, s’haurà de decidir el successor de Trump. El president, segons les limitacions de mandats constitucionals, hauria de retirar-se en acabar els presents quatre anys, si bé ha deixat pistes que buscarà maneres d’esquivar aquest límit legal. “Hi ha diversos escenaris: que Trump forci un canvi de les regles constitucionals a favor seu i es torni a presentar; que designi el vicepresident JD Vance com a successor entre els diversos que hi aspiren; o fins i tot que continuï enviant tropes a ocupar ciutats demòcrates -com ha fet amb Chicago, entre altres- i acabi declarant l’estat de setge”, contempla l’investigador.
Comptant que el retrocés autoritari no serà complet en tres anys i que, per tant, els EUA tindran unes eleccions amb garanties legals el 2028, Aguirre considera que la debilitat del trumpisme no rau tant a la seva oposició com en la seva pròpia política econòmica. El proteccionisme industrial que ha buscat implementar el president “no és ni ràpid ni viable”, com demostra el fet que moltes de les empreses que han estat víctima de les seves polítiques aranzelàries han fet servir mecanismes comercials per esquivar-les, i s’han negat a retornar les seves línies productives al país. “Si continua fracassant en economia domèstica, s’aguditzarà la crisi interna del moviment MAGA (Make America Great Again). Llavors, molts dels candidats demòcrates tindran possibilitats”, conclou l’expert.
