“Ho estem fent tan bé que potser no hi hauria d’haver eleccions”. Donald Trump comença a dir obertament les parts amagades del seu discurs. En una recent entrevista amb l’agència Reuters, i enmig d’una de les crisis de popularitat més profundes que ha patit mai un president dels Estats Units, Trump ha tornat a amenaçar el procés electoral. Falten només 10 mesos per a uns comicis clau; unes midterms al Congrés, el Senat i diversos alts càrrecs estatals i municipals que podrien condemnar la seva administració si perd les majories al legislatiu. El comandant en cap ja havia flotat la seva pulsió contra el vot popular en una altra ocasió: a principis d’any, en un discurs dirigit als congressistes republicans, va qüestionar la legitimitat del Partit Demòcrata per exercir qualsevol càrrec electe, fins al punt que “ni tan sols haurien de presentar-nos a eleccions contra aquesta gent“. L’oposició hi va saltar al coll, i el seu equip va rebaixar les declaracions, tot assegurant que “només feia broma”; si bé, com amb tantes altres declaracions sortides del Despatx Oval, els conservadors busquen deixar un sediment a l’opinió pública que els permeti transcendir els límits que deixa el suposadament estricte sistema d’equilibris i fiscalització del govern federal. Una estratègia continuada, present a cada pas dels primers 365 dies de la nova era Trump, la que ha de “retornar l’Edat Daurada dels EUA”.
El segon mandat de Trump, encara molt més que el primer, ha fet bona la màxima del seu estrateg en cap, l’ideòleg del moviment MAGA, Steve Bannon. En una entrevista amb la CNN abans de la pandèmia, Bannon va revelar que la política de fets consumats de la Casa Blanca era també una tàctica comunicativa: un blitzkrieg de discurs, en què el president domina un cicle de notícies amb una mesura explosiva que deixa l’oposició desconcertada. Tant que, abans que hagin pogut preparar una reacció, ja ha proposat una altra política esbojarrada, o ha fet una nova declaració incendiària. “Així sempre els dominem, sempre van a remolc“, postil·lava.
En només un any, el Despatx Oval ha iniciat una guerra comercial amb tot el món, prohibint de facto durant setmanes tot el comerç amb la Xina; ha proposat convertir la Franja de Gaza en un resort per a megarrics; ha enviat la guàrdia nacional a ocupar ciutats governades per demòcrates; ha ordenat deportacions de ciutadans estatunidencs a una macropresó d’El Salvador controlada pel també autoritari Nayib Bukele i, finalment, s’ha proposat annexionar-se -per la via del negoci o de la força- Groenlàndia. En una entrevista més recent, en aquesta ocasió amb The Economist, Bannon ho ha deixat clar: no tenen cap intenció d’aturar-se, fins i tot si això suposa anorrear el mandat constitucional que impedeix qualsevol president ocupar el càrrec durant més de dos terminis. “Hi ha un pla perquè es presenti el 2028. Som a l’Era de Trump, i està lluny d’acabar-se“, ha declarat.
L’huracà de decrets
La tàctica trumpista va ser cristal·lina en la primera hora del seu mandat. Just després d’una presa de possessió especialment grandiloqüent, el president va signar una allau d’ordres executives d’alta càrrega ideològica, com ara la retirada dels EUA dels Acords de París per la lluita contra l’emergència climàtica o de l’Organització Mundial de la Salut, dos decrets marcadament inserits en el rebuig a les regulacions i les agendes de sostenibilitat que sí que acceptaven els seus predecessors. També va obrir via perquè les empreses petrolieres acceleressin la producció de cru, a través de tècniques tan qüestionades com el fracking. Cremar petroli, conduir un 4×4 i evitar els vaccins, tot plegat per ofuscar els ardits dels enemics internacionals. “Tothom ha pres el pèl als Estats Units. Això no tornarà a passar mai més”, va etzibar des del faristol de la Casa Blanca.
Els primers mesos del mandat també van estar marcats per una companyonia que semblava destinada a allargar-se tot el mandat: l’amistat amb el magnat tecnològic Elon Musk, l’home més ric del planeta, que s’ha escorat incrementalment a l’extrema esquerra en la darrera dècada. De fet, la gran imatge del primer dia de la segona era Trump va ser la de Musk, en una atenció al públic prèvia al nomenament, fent una salutació nazi, entre víctors dels assistents. Durant quatre mesos, Musk va executar una altra de les polèmiques ordres executives de Trump, la dedicada a les retallades de despesa pública i dels programes d’inclusió per a persones migrants, dones i col·lectius vulnerables -les conegudes com a polítiques DEI-. El pretorià va manar sobre el Departament d’Eficiència Governamental (DOGE), un acudit intern sobre una criptomoneda -la dogecoin– que va esdevenir un mem, al torn que es va convertir en l’escut de molts grups reaccionaris d’internet. Segons les estimacions dels mitjans estatunidencs, el tsunami va deixar sense feina uns 220.000 treballadors públics a totes les escales administratives. La palanca Musk va durar poc, i només unes setmanes després, diversos tribunals van ordenar el govern federal que retornés la feina a prop de 30.000 empleats -una xifra que ha anat creixent des de llavors-. La relació d’ambdós va caducar ràpidament, quan el proteccionisme econòmic de Trump va amenaçar el balanç econòmic de les empreses del sud-africà.
La guerra comercial
El 2 d’Abril del 2025 havia de quedar gravat a la ment dels nord-americans, en paraules del president, com el Dia de l’alliberament. En una roda de premsa al jardí de la Casa Blanca, Trump va declarar la guerra comercial al món, amb uns aranzels que, en reaccions immediates, economistes i politòlegs del país van descriure com a “increïblement estúpids”. Els aranzels van aparèixer, en primera instància, com una palanca per doblegar la voluntat dels governs mexicà i canadenc, els altres dos membres de l’espai de lliure comerç USMCA, que agrupa tota l’Amèrica del nord. La tesi de Trump era que les fronteres obertes amb els seus veïns a nord i sud estaven facilitant l’entrada de traficants de drogues, concretament de fentanil, a les principals ciutats del país. Així, va amenaçar ambdues presidències -amb el ja exprimer ministre Justin Trudeau i la presidenta Claudia Sheinbaum al capdavant- d’implementar aranzels del 25% a totes les importacions provinents dels seus mercats si no aturaven aquesta sagnia d’estupefaents. Després de diverses moratòries i un cert apaïvagament per part dels veïns americans, Trump va girar cara cap a la resta del món.
L’amenaça, així, no va trigar a estendre’s a la resta del planeta, amb Europa, la Xina i altres entorns especialment productius al centre de la diana. En aquella roda de premsa celebrada el 2 d’abril, Trump va mostrar una proposta aranzelària sui generis: la primera xifra de l’impost corresponia, exactament, amb la meitat del dèficit comercial que els EUA acumulava amb cadascun dels actors implicats. “Per això semblaven completament falsos!”, exclamava llavors el consultor polític i fundador d’Eurasia Group, Ian Bremmer. Una frontera fiscal a les duanes estatunidenques, però, va ser suficient per fer claudicar la majoria de governs occidentals, fins al punt que els aliats més afectats, com la UE, es van entregar completament a les exigències del president.
A finals del passat mes de juliol, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va signar un tractat amb Trump al camp de golf de Turnberry, propietat de la seva família -una foto buscada, humiliant per a la líder dels 27, que mostra que el mandatari estatunidenc juga a casa també quan s’acosta a Europa- que l’expert Roger Medina va titllar a Món Economia de “desequilibrat” i “humiliant” per als mercats comunitaris. Europa va cedir en inversions prioritàries, es va avenir a prioritzar els Estats Units com a comprador de matèries primeres, i es va comprometre a gastar milers de milions en el seu sector energètic. La tendència es va repetir amb el Regne Unit, el Japó i tants altres. La victòria sense pal·liatius que va experimentar llavors l’ha deixat en una posició de domini, fins al punt que els aranzels han esdevingut una arma llancívola contra qualsevol que s’hi enfronta. Aquest mateix dimarts, Trump ha amenaçat el president francès, Emmanuel Macron, amb una taxa del 200% a les importacions de vins tranquils i escumosos del país, el sector alimentari clau de l’economia gala, si aquest no es presentava a la taula de pau que està conformant a Gaza -i que inclou elements del calibre del president rus, Vladímir Putin, o el líder bielorús Aleksandr Lukaixenko-.
🚨🇺🇸 Armed Minnesota Man Guards His Neighborhood from ICE. pic.twitter.com/ob4BuqrSCh
— ★★★ Pamphlets ★★★ (@PamphletsY) January 18, 2026
El terror d’ICE
En termes de política interior, Trump ha protagonitzat l’ofensiva contra la immigració més agressiva que ha portat a terme el país en les darreres dècades. A tots els efectes, el president ha aconseguit eliminar els processos judicials regulats per a les persones migrades. El cas més sonat va ser el del salvadoreny Abrego Garcia, que va ser deportat sense judici ni càrrecs criminals a una macropresó del seu país de procedència el maig del 2025, i no ha estat encara rescatat malgrat les successives ordres judicials que han reclamat Trump que “faciliti el seu retorn”. L’agressió contra la població forana, però, ha escalat amb encara més força les darreres setmanes, fins al punt que s’han vist assaassinats extrajudicials de ciutadans nord-americans per no seguir les ordres dels agents de la policia migratòria, el cos conegut com a ICE (Immigrations and Customs Enforcement). A principis del gener, sense anar més lluny, un agent va assassinar Renee Nicole Good, una poeta i activista que va ser tirotejada per un paramilitar armat al carrer de Minneapolis, la capital de l’estat de Minnesotta. D’ençà d’aquesta agressió, l’ambient confrontacional s’ha agreujat, fins al punt que a les xarxes han començat a proliferar els vídeos de patrulles armades per enfrontar-se als agents antiimmigració.
La ‘doctrina Donroe’
L’única pedra a la sabata que li ha quedat a Trump en termes comercials ha estat la Xina. A diferència de la resta de potències globals, el govern de Xi Jinping no va claudicar i, malgrat el seu cèlebre pragmatisme, es va enfrontar de cara a la Casa Blanca amb aranzels recíprocs a escales inaudites. En el punt més alt de la crisi comercial, Pequín i Washington s’apuntaven amb tarifes a les exportacions del 200%, eliminant efectivament qualsevol mena de negoci entre els dos països. Les aigües s’han calmat, especialment a instàncies de les empreses tecnològiques, que necessiten el mercat xinès per vendre alguns dels productes centrals dels seus catàlegs -com ara la indústria del microxip, que viu en bona manera de la incapacitat de l’executiu de Xi de posar les bases d’una microelectrònica sobirana-.
El duel sota el sol amb la Xina, però, forma part de l’estratègia de Trump. A mitjans del 2025, de fet, es va conèixer la seva estratègia de seguretat nacional, un document que solen compilar totes les administracions per delinear el rol dels EUA internament i de cara al món. En ell, els pensadors darrere el cabdill -molts d’ells agrupats al voltant de la ultraconservadora Heritage Foundation, autora del conegut com a Project 2025, un full de ruta per “consolidar el poder a favor de la dreta”- dibuixen el món que imagina la Casa Blanca: com confirmaven els experts consultats per El Món, es tracta d’un sistema de blocs; un planeta dividit en regions, cadascuna dominada per un hegemón local al voltant del qual giren tota la resta d’actors. Els EUA, en aquest programa, són els “pinxos del barri” a la regió que anomenen “hemisferi occidental”; i que va, essencialment, des de Groenlàndia fins al Cap d’Hornos.
Segons els analistes geopolítics, és aquesta la clau en la qual s’han de pensar els darrers moviments del president. El bombardeig sense autorització del Congrés sobre Caracas i el segrest i deposició del president de Veneçuela, Nicolás Maduro, va servir per “lligar en curt els rebels”, i esmicolar les creixents relacions comercials i polítiques del país caribeny amb la Xina. L’aliança entre Maduro i Xi amenaçava puntals clau del domini nord-americà sobre el seu territori, com ara l’exclusivitat del dòlar com a moneda de canvi en els mercats energètics i de matèries primeres. Groenlàndia, per la seva banda, garanteix l’accés a l’Àrtic, que podria oferir en un futur gens llunyà una autonomia total en termes de terres rares, atès que el desgel provocat per l’emergència climàtica allibera cada cop més jaciments d’un autèntic tresor mineral per a sectors com l’alta tecnologia o la Intel·ligència Artificial. És sobre aquest teló de fons que Trump encara un segon any de mandat que esdevindrà crucial, i que decidirà, encara amb urnes, si el seu projecte polític i és viable a mitjà termini a la democràcia liberal més antiga d’Occident.
