La infància traumàtica de Ruth Lorenzo: “Anorèxia, robatoris i autolesions”

Ruth Lorenzo ha inaugurat la nova temporada del programa de Samanta Villar, que li ha fet una entrevista molt profunda que ha destapat alguns dels secrets més íntims de la cantant. Qui fos representant d’Espanya a ‘Eurovisió’ ha revelat un autèntic drama desconegut fins ara que ha deixat els teleespectadors amb la boca oberta. Anem a pams.

El programa li mostrava imatges seves de petita, el que li donava ales per reconèixer que la seva adolescència va ser molt traumàtica. La causa? El divorci dels seus pares: “Vaig assabentar-me que el meu pare no era el meu pare biològic… Allò em va canviar. I el divorci dels meus pares… La meva mare sortia amb un home casat i el va deixar quan va veure que ell no tenia intenció de deixar la dona. El problema és que va adonar-se llavors que estava embarassada i ell li va demanar que avortés, cosa que no va fer finalment. Del meu pare biològic només sé que va morir”. 

“Jo no volia ser una càrrega per a la meva mare, no volia ser un motiu de tristesa. Així que vaig quedar-me tots els sentiments a dins i, per culpa d’això, vaig patir anorèxia i bulímia des dels 9 fins als 15 anys sense que ningú no s’adonés”, explica. Una situació molt complicada en la qual s’ha de sumar, també, alguns intents d’autolesionar-se: “Si feia alguna cosa malament a l’escola, pensava que seria un frau i un fracàs per a la meva mare. I davant d’això, creia que em mereixia un càstig. Em clavava agulles i tisores…”. 

Considera que la música l’ha ajudat molt a superar tots aquests traumes, d’igual manera que el suport de la seva mare: “No tindré cap recaiguda, però quan no estic bé sento que he de començar a cantar perquè se’m passi”.

Ara gaudeix d’una carrera musical consolidada, però no sempre va ser així. De fet, explica que els seus inicis a Anglaterra van ser molt complicats: “Treballava i guanyava diners, però entre el percentatge que donava, el lloguer i les despeses… Em quedaven 50 € al mes. Era famosa, molt famosa. Entrava al supermercat i la gent em parava per fer-se fotos amb mi. El que no sabien era que mentrestant jo duia ous que havia robat a les butxaques. No podia pagar el menjar i havia de robar al supermercat“.

Una història de superació que ha tret a la llum sense vergonya, amb el coratge de saber que ha deixat tot això enrere.