Jorge Javier Vázquez ha estat desaparegut des que cancel·lessin el seu desastrós programa anomenat Cuentos Chinos. Pràcticament no se l’ha vist des de llavors, si exceptuem la presentació del llibre de Pedro Sánchez de fa un parell de mesos. Ha estat ell mateix qui ha explicat què li ha passat aquestes últimes setmanes, en les quals no ha estat capaç de sortir de casa perquè ha estat molt malalt. Cal recordar que el passat mes de maig va veure’s forçat a agafar la baixa mèdica per culpa d’una depressió forta, un moment difícil que semblava haver superat. Què li passa ara?
El presentador de Badalona ha revelat en el seu blog de Lecturas que s’ha contagiat de coronavirus i que s’ha trobat realment malament: “Escric des del llit i acompanyat de tres dels meus gossos. No surto al carrer des del 26 de desembre per culpa d’una covid que m’ha deixat destruït”, diu tot assegurant que s’ha estat més de deu dies reclòs. En aquest temps hauria estat més temps adormit que despert, afegeix, i l’únic camí que ha recorregut ha estat el passadís des del llit fins al sofà.
I a què ha dedicat tot aquest temps lliure? Pel que diu, a veure sèries i reflexionar sobre l’edat: “Ara que ens cuidem, hem de fer front a una altra realitat. Els nombres deixen de ser representatius, ara són merament orientatius. La gent que va fent anys es revolta, cada vegada més, contra la realitat establerta. El mercat valora l’experiència, però continua optant per la joventut“, critica en un lament que segurament aplica a si mateix ara que no té feina.
Jorge Javier Vázquez reflexiona sobre el seu hipotètic comiat de la televisió
Jorge Javier considera que la seva generació, aquella que es troba entre els ciutadans de seixanta anys i els de quaranta, es troba en un territori de ningú en el qual les marques intenten convèncer-los que s’han de gastar molts diners en cremes antiarrugues: “A mi el que vertaderament em sorprèn és que bombardegin amb tantíssims productes a una joventut injustament empobrida. Tenim joves pobres que tenen més d’una feina i madurs molt ben posicionats econòmicament que són incapaços de deixar de treballar perquè no saben què fer amb el seu temps lliure”.
El català també ha tingut temps de reflexionar sobre la -no- feina a televisió. Després de tants anys en la petita pantalla, és conscient que aquesta és una professió difícil: “A poc a poc, la crua realitat es va imposant en els programes i apareix el tedi, la melancolia i la rutina. L’espectador es converteix en testimoni d’una realitat tan natural com dolorosa, el final. És molt difícil renunciar a un èxit i, encara més, quan fa temps que treballes en això i saps que és molt difícil aconseguir-ne un”.
Considera que la seva etapa a televisió ha acabat? No queda clar, ja que sembla que justifiqui que les productores acomiadin a certs personatges després d’un temps: “A vegades penso que a aquells que treballem a televisió se’n demanen comportaments excepcionals. El final de María Teresa Campos passa a milers de professionals, quan les empreses diuen “no” perquè tenen tot el dret a escollir. Si parlem de l’última època de la presentadora (sense feina a televisió), que ens serveixi per aprendre i no per criticar-la. Tots en algun moment de les nostres vides haurem d’enfrontar-nos al buit. A veure com ens surt la jugada”.
