David Verdaguer és l’actor de moda ara que s’ha endut el premi Gaudí i el Goya pel seu magnífic paper a Saben aquell. Ricard Ustrell ha volgut entrevistar-lo en aquest moment tan dolç i s’ha trobat al davant un intèrpret sincer que assegura que necessita més teràpia: “He anat molt al psicòleg i he de tornar-hi, ara fa molt que no hi vaig i crec que se’m comença a notar“.
Diu que és feliç i que sap que és “un afortunat“, però això no evita que hi hagi vegades en què sent que li costa gaudir d’aquesta felicitat: “M’ha tocat interpretar molts catalans tristos, però no em considero una persona trista. Soc melancòlic, sí, però també un pessimista-vitalista que no dona pel sac a ningú amb les meves merdes. Cada vegada estic més tranquil i em perdono més a mi mateix“. Una peça clau en aquest present? La seva filla, qui creu que l’ajuda a estar centrat en el present i tenir menys depressió pel passat o angoixa pel futur.
L’actor manté els peus a terra i no vol deixar-se emportar per l’eufòria dels guardons que ha guanyat recentment: “No crec que sigui l’home del moment. Ja saps com va això, potser ets l’home de la nit o d’unes hores… però, després, tot segueix”. Diu que a la gala dels Goya no estava gaire nerviós, en un principi, però que va començar a estar-ho més i més a mesura que anava avançant la nit: “No em va ajudar que diguessin que era el preferit, ja que no treballo bé sota pressió”.
Què li fa por a David Verdaguer?
David Verdaguer ha sorprès molt en treure a la llum la llista de tot allò que li fa sentir por. Pot semblar que ho té tot, però diu que no és així i es menja molt el cap: “Em fa por deixar d’agradar a la gent que estimo perquè, a vegades, el que primer és una virtut després pot passar a ser un defecte. També tinc por que em passin coses dolentes, a deixar de treballar o a què li passi alguna cosa dolenta a la gent que m’estimo. Tinc por a decebre i a no fer bé la meva feina“.
Considera que aquestes pors s’han incrementat des que ha fet 40 anys: “Cada cop tinc més por, sobretot quan faig teatre, per culpa de la inseguretat i la síndrome de l’impostor que sento. He treballat molt, però sé que es pot acabar. Abans feia les coses i jugava, sabia que no era important. Ara en sé més que fa 10 anys, però en aquell moment no em qüestionava tant com ho faig ara”.
Fer 40 anys el va afectar, assegura Verdaguer, perquè es va adonar que es trobava “a mitjan camí” i no sabia si estava content amb la seva vida: “He arribat on volia arribar? Jo als 30 m’imaginava amb un pis, dos gossos Golden, dos nens rossos d’ulls blaus com El resplandor, amb una vida acomodada i podent decidir. Doncs no, estem igual vivint de lloguer i sense gos. Faig el que m’agrada, això sí, i soc afortunat perquè la meva feina és vocacional”.
L’actor explica quin va ser el seu truc per evitar l’assetjament escolar
David Verdaguer també ha tret a la llum algunes pinzellades sobre la seva vida. Fill d’un professor de ioga i una comptable, explica que el sentit de l’humor el va heretar del seu avi patern perquè era una persona molt divertida i cínica. De petit, no va destacar en cap esport i tampoc no era dels més atractius de la classe. Ara, vist en perspectiva, creu que va evitar que l’assetgessin a l’escola amb un truc: “De jove vaig evitar el bullying a través de l’humor. No era bo en els esports, tenia les orelles molt grans, duia unes ulleres molt grans… Mai no vaig tenir problemes, però crec que va ser perquè tenia una personalitat. Era un tio ràpid i divertit”.
Pel que fa als seus inicis en el teatre amateur, ha fet gràcia que revelés que en els escenaris de Pineda va coincidir amb un jove Pere Aragonès: “Protagonitzava totes les obres de teatre del poble i ho feia molt bé. Era molt graciós a la vida i sé que personalment continua sent el mateix, però d’alguna manera perds espontaneïtat amb el poder. Imita molt bé, això sí”.
