Ana Peleteiro va anunciar, fa només unes setmanes, que havia patit l’avortament del qui hauria haver estat el seu segon fill. La premiada atleta confirmava la mala notícia molt poc després de dir públicament que s’havia quedat embarassada, una gestació que no s’esperava però que els havia fet molt feliços. Quan la doctora els va advertir que no hi havia batec, el món va esfondrar-se. Encara hi ha molt de tabú al voltant dels avortaments i, per aquest motiu, aquest migdia ha volgut sincerar-se en un vídeo de 16 minuts en el qual dona detalls molt dolorosos de què va passar i com ho ha viscut.
Amb l’objectiu d’acompanyar altres dones que estiguin travessant un dol similar, Ana Peleteiro relata una experiència duríssima que no hauria de viure cap mare. En primer lloc, deixa clar que portar els controls de l’embaràs per la sanitat pública i privada alhora va ajudar-la a gestionar la situació millor: “Si no arribo a anar a la consulta de la meva ginecòloga, no m’hauria assabentat que el cor havia deixat de bategar fins a la setmana dotze”.
El bebè va morir a les nou setmanes i quatre dies, però ella no s’havia adonat de res perquè no va tenir sagnat ni cap altre símptoma. Sí que va notar canvis en el seu dia a dia, però res que la fes imaginar que hi hauria hagut un desenllaç així: “Vaig deixar de tenir aversió al cafè, ja no sentia la necessitat de prendre suc als matins i vaig començar a tenir mal de cap fort. Creia que ara seria perquè estava acabant el primer trimestre i em començava a trobar millor, però no… era perquè el meu bebè havia mort“.
La doctora li hauria comunicat la notícia amb molta delicadesa i empatia, però això no impedeix que el cop sigui enorme: “Ens van dir que ho sentien molt, però que no teníem batec encara que duia un creixement normal. La meva reacció no va ser plorar, sinó quedar-me en xoc”. Li van presentar totes les opcions mèdiques que tenia per gestionar l’avortament i va escollir la medicació a casa: “Va ser una decisió difícil, però em va ajudar a tancar el procés més ràpidament”.
Ana Peleteiro dona detalls dels passos que va seguir quan van dir-li que havia patit un avortament
I aquí comença la part horrible, quan han de parir la placenta: “Els meus pares van quedar-se amb la meva filla i el meu marit i jo ens vam preparar per viure el que seria el pitjor dia de la nostra vida fins al moment. Poc després de prendre’m la medicació vaig començar a notar els primers efectes i expulsar el que seria la placenta, però pensava que era el bebè i allà vaig començar el meu dol. L’endemà, després d’unes contraccions molt fortes i molta sang, vaig expulsar-lo. El vam poder recollir, vaig estar parlant molt amb ell i dues hores més tard vam tenir la sort de poder enterrar-lo amb els meus pares. Allò em va ajudar moltíssim per tancar el cicle, però va ser un dol horrible”.
Parlar amb la terapeuta va ajudar-la molt, sobretot a no sentir la culpa que moltes vegades experimenten les dones que viuen una experiència així: “El meu cos va actuar bé, el meu bebè no venia sa i tot passa per alguna cosa”. Ara està sana i bé, un moment que ha volgut aprofitar per trencar una mica més aquest tabú.
Un malson horrible que espera poder superar gràcies a l’ajuda de la teràpia i la família.
