Pablo Urdangarin és, dels quatre, el fill més mediàtic d’Iñaki i Cristina de Borbó. Només ell ha concedit entrevistes als mitjans de comunicació, sobretot als esportius en qualitat de jugador d’handbol professional. És inevitable que els periodistes s’interessin sobre la seva vida privada, ja que no és fàcil tenir accés a algú que ha format part de la família reial espanyola. L’agència EFE li ha pogut fer unes quantes preguntes i, a una d’elles, ha dit que no li agrada que el comparin amb el pare -esportivament parlant-.
Arran d’aquestes declaracions, la revista Semana s’ha posat en contacte amb una psicòloga que analitza què hi hauria darrere. Es pot extrapolar aquesta resposta professional a altres facetes de la seva vida personal? No vol que el comparin amb el pare tampoc a altres nivells?
Lara Ferreiro ha analitzat si, realment, pot arribar a afectar-lo psicològicament que comparin contínuament la seva trajectòria i la del pare: “Existeix la pressió de l’efecte Pigmalió“, etziba. Aquesta teoria diu que si el pressionen molt per haver de ser com el pare, pot veure’s obligat a rendir de més “i acabar frustrant-se”; fins al punt d’acabar sent “una joguina trencada“. Cal recordar que les expectatives externes “influeixen moltíssim” en el rendiment d’un esportista d’elit.
“Si aquesta situació es cronifiqués en el temps”, diu, “també se li podria generar la síndrome de l’impostor que és molt incapacitant”. En aquests casos, sempre pesa ser el fill de: “L’herència del cognom Urdangarin pesa, de la mateixa manera que dur el mateix número amb el que competia el pare també pot minar-li moltíssim l’autoestima”. I és que, així, podria sentir que viu sota l’ombra d’un pare tan mediàtic com ell.
Tots els desafiaments de Pablo Urdangarin
I ja si deixem de banda el terreny de l’handbol, no podem oblidar que Iñaki Urdangarin ha tingut molt mala premsa des que l’empresonessin i se sabés que havia estat infidel a la seva dona. Davant d’això, resulta lògic pensar que Pablo no vulgui que se’l relacioni tan directament amb ell: “És molt complicat navegar entre dues aigües com tenir bona relació amb el pare i, alhora, voler diferenciar-te de la seva figura“. Se’l pot estimar molt, sí, però també desitjar que no el vegin constantment com el fill d’un expresidiari infidel.
Altres persones en aquesta situació acaben desmitifiquen la seva figura paterna perquè necessiten fer-ho per construir-se a si mateixes, han “d’humanitzar” la persona “darrere del mite”. Resulta clau que els joves es creïn les seves identitats pròpies i que redueixi la pressió sobre el seu cognom, que sigui capaç d’aïllar-se del soroll extern. Sempre se’l veu aparentment tranquil, però la psicòloga avisa: “Això no significa que la seva salut mental no pugui veure’s afectada“. Tanta pressió i escrutini a una edat tan jove pot desembocar en ansietat, depressió i insomni, per exemple.
Tampoc no ajuda la gran complexitat familiar que té, ja que ell sempre ha intentat quedar bé amb el pare i amb la mare: “Ha vetllat pel benestar emocional de la mare i també ha intentat no castigar el seu pare pels seus erros. Tot això pot crear trastorns emocionals que faci que els rols canviïn”. Ella com a experta ha vist casos similars amb respostes molt diferents: “Alguns tallen la relació amb els pares per sempre i d’altres intenten arribar a un punt d’equilibri“. Caldrà veure com acaba aquest cas en particular.
