Francesc Cambó és el protagonista del capítol d’aquesta setmana del llibre Catalanes en la historia de España (Ariel), coordinat per Ricardo García Cárcel i María Ángeles Pérez Samper.
Francesc Cambó (1876-1947) va ser, sens dubte, el polític català més important del nou-cents, alhora que un dels principals de l’Espanya del mateix segle. Salvador de Madariaga va escriure el 1930, al seu assaig Spain, que Cambó era el “geni polític més ben dotat” de l’Espanya de l’època. Va participar, des de Catalunya i des del catalanisme, en la política peninsular en primera línia –no existia per a ell cap contradicció–, exercint com a diputat en diverses legislatures, a la Restauració (1907-1910, 1912-1923) i a la Segona República (1933-1935), o com a ministre el 1918 (Foment) i el 1921-1922 (Hisenda), en tots dos casos en governs presidits per Antonio Maura. El seu catalanisme era intrínsecament regeneracionista. Tenia un projecte hispànic. Això és evident fins i tot en els moments de més fervor nacionalista català. A més de l’activitat política, Francesc Cambó va sobresortir en molts altres aspectes: advocat, escriptor, home de negocis i milionari, col·leccionista, mecenes.
El jove Cambó
Francesc d’Assís Cambó Batlle va néixer el 1876 a Verges. Passaria, però, gairebé tota la seva infància a Besalú. La família materna era de la primera localitat, a l’Empordà, mentre que la paterna, tradicional i una mica tradicionalista, de propietaris i comerciants ben situats, estava secularment arrelada a la segona. Va estudiar a Figueres, Girona i la ciutat comtal. Va triar la carrera de Dret, que va complementar amb Filosofia i Lletres, cursades totes dues a la Universitat de Barcelona.
L’entusiasme per la política va fer acte de presència aviat en el jove Cambó: explica, a les seves memòries, que mentre cursava el cinquè any de batxillerat “em vaig fer catalanista”. Va fer els seus primers passos públics al Centre Escolar Catalanista. El 1897 va col·laborar en l’organització de l’assemblea de la Unió Catalanista, celebrada a Girona. En acabar els estudis universitaris, aquell mateix any, va començar a treballar al despatx d’advocats de Narcís Verdaguer i Callís. La influència d’aquest catalanista de primera hora va ser molt gran en el jove llicenciat. Col·laborava, així mateix, al setmanari La Veu de Catalunya, en què exercia com a redactor encarregat dels moviments regionalistes i de qüestions internacionals.
En els darrers anys del segle XIX, el jove Cambó es va lliurar totalment a la política. Reunions, conferències, mítings i excursions de propaganda ocupaven bona part del seu temps. El 1899 va participar activament en el denominat “tancament de caixes”. El període 1897-1904 resultarà fonamental en la forja, en primer lloc, i, tot seguit, en l’assentament de la seva personalitat política i el lideratge primerenc, al costat d’Enric Prat de la Riba.
Es va integrar al Centre Nacional Català, que reunia sobretot els sectors possibilistes, partidaris d’entrar a la lliça política directa i electoral, que es van allunyar de l’òrbita de la Unió Catalanista. Destacaven, entre els seus membres, els joves impetuosos del Centre Escolar. L’entitat disposava d’una publicació, La Veu de Catalunya, convertida en diari: Cambó s’ocupava de la política exterior, percebent un sou per això. Formava part, com a vocal, de la junta directiva del Centre. Era, en qualsevol cas, un home aliè inicialment a les xarxes ciutadanes capitalines, que amb esforç s’havia fet a si mateix.
La Lliga Regionalista
El Centre Nacional Català va acabar fusionant-se, l’abril del 1901, amb la Unió Regionalista per donar lloc a la Lliga Regionalista. El nucli políticament i intel·lectualment sòlid de la primera formació sumava forces, en aquest nou partit, amb els conservadors regeneracionistes de la segona, molt ben posicionats des d’un punt de vista polític i social. Una ànima sense cos s’ajuntava amb un cos sense ànima, en feliç fórmula de Josep Pla.
La Lliga Regionalista, una opció moderna, nacionalista, conservadora, industrialista i no dinàstica, va inaugurar la seva existència política amb una gran victòria a Barcelona en les eleccions generals del maig del 1901, amb l’anomenada candidatura dels quatre presidents. Cambó va tenir un paper molt actiu en la campanya.
A més de figurar com a vocal de la primera junta directiva de la Lliga, Cambó va resultar elegit, en les eleccions municipals del mateix any 1901, regidor de l’Ajuntament de Barcelona. El flamant edil va publicar, el març del 1902, un parell d’articles fixant els objectius del grup catalanista: millorar els serveis municipals i posar fi a la corrupció. Especialment comentades van resultar les seves intervencions, al capdavant de la comissió d’Hisenda, en l’assumpte del gas Strache. La seva dialèctica, capacitat de treball i lideratge, units al mal estat de salut de Prat de la Riba, van consolidar el protagonisme creixent de Cambó a la Lliga.
El discurs al rei
Durant la visita d’Alfons XIII a Barcelona, el 1904, i després de constatar la rebuda entusiasta que li va brindar la població, un Cambó realista i pragmàtic va desobeir les directrius abstencionistes lligaires per dirigir-se el 7 d’abril, a l’Ajuntament, al rei. Va assegurar al jove Alfons XIII, en el seu breu parlament, que Barcelona no era feliç i va demanar al monarca autonomia per als “organismes naturals” (regió, municipi, família). Aquest discurs provocaria una crisi important al partit.
Madrid i Solidaritat Catalana
El 1905 Cambó va acudir a les eleccions per a diputats al Congrés, però no resultaria elegit. Va haver d’esperar uns nous comicis, els d’abril del 1907, per aconseguir un escó. En el triumvirat nodal de la flamant Comissió d’Acció Política, creada després de la crisi del 1904 i autèntic cap de la Lliga fins al 1917, Cambó es convertiria en la referència pel que fa a política espanyola.
Mentrestant van tenir lloc els famosos fets del Cu-Cut! i la formació de Solidaritat Catalana, en què la intervenció camboniana no va ser marginal. Després de l’aldarull del 25 de novembre del 1905, aquest es va traslladar a Madrid, juntament amb els diputats catalanistes, i s’hi va entrevistar amb totes les forces polítiques. I, tot seguit, es va refugiar a França per precaució. El febrer del 1906, es va presentar en públic, a Girona, Solidaritat Catalana, una plataforma de formacions polítiques unides davant dels fets del novembre del 1905 i l’elaboració de la llei de Jurisdiccions.
Aquest moviment, Solidaritat Catalana, en el rol de representació suposada de la societat civil, es convertiria aviat en coalició electoral. L’integraven des dels federals als carlins, passant per la Lliga Regionalista, els republicans catalanistes i una part d’Unió Republicana, a més d’independents. L’homenatge, al maig, als diputats que s’havien oposat a la llei de Jurisdiccions, preparat per Cambó, i el míting celebrat a la plaça de bous de les Arenes, a la tardor, van consolidar la Solidaritat.
Els dirigents de la Lliga, capitanejats per Cambó, van ser els grans munyidors de la maniobra política de la Solidaritat, conscients dels avantatges que aquesta podia tenir, tant per a la mateixa formació com per a les relacions amb l’Estat. Al programa del Tívoli, que es va presentar en aquest teatre barceloní l’abril del 1907, hi havia les bases de la coalició electoral solidària, especialment la derogació de la llei de Jurisdiccions. Les candidatures van obtenir excel·lents resultats, tant en les ja celebrades eleccions provincials del març del 1907 com en les generals del mes següent.
Tres dies abans de les eleccions generals del 21 d’abril, a què Cambó concorria com a candidat per Barcelona, aquest va resultar greument ferit en un atemptat. Tot apuntava al lerrouxisme, encara que els detinguts van acabar sent absolts el 1909 per falta de proves. Cambó va haver de romandre a la clínica una mica més de sis setmanes i, posteriorment, va passar algun temps de repòs a Canet de Mar i a Castellterçol. A finals de l’estiu ja estava completament restablert.
Gran èxit electoral de Solidaritat Catalana
Mentrestant, en els comicis d’aquell abril del 1907, es van imposar folgadament els candidats de Solidaritat Catalana. Van aconseguir 41 dels 44 escons del Congrés dels Diputats que corresponien a districtes catalans. Gairebé un terç dels escons corresponien a homes de la Lliga. L’anomenada qüestió catalana s’instal·lava indubtablement, amb força, al centre de la vida política espanyola. Francesc Cambó era un d’aquests nous diputats, que es va incorporar sense falta a les tasques parlamentàries després de la recuperació i la reobertura de les Corts.
El primer discurs al Congrés va ser pronunciat a la sessió del 25 d’octubre, en el marc de les discussions sobre el projecte de llei d’Administració Local que impulsava Maura des del govern d’Espanya. El parlament de Cambó, que havia generat molta expectació a causa de la fama que ja el precedia, va impressionar els diputats i els periodistes. Dedicaria moltes hores, esforços i intervencions, que no van passar desapercebudes, a aquell projecte legislatiu, que la caiguda del govern, tanmateix, va enterrar. D’aquella època en daten les bones relacions amb el dirigent conservador mallorquí.
Al llarg de la legislatura, Cambó va intervenir en múltiples ocasions a la cambra baixa, sense deixar de fer nombrosos mítings i conferències a Catalunya i en algunes ciutats de la resta d’Espanya. Tot, en conjunt, reconeixerà a les seves memòries, “m’anava donant prestigi per ser un futur governant espanyol”.
La Setmana Tràgica
La Setmana Tràgica del 1909 va tenir efectes de gran importància en la política catalana i espanyola. A Francesc Cambó la revolta el va agafar a París. Ja a Barcelona va fer gestions per reconduir algunes mesures abusives preses per les autoritats. Els fets van donar la punta a la Solidaritat –el frontisme català no aconseguia dissimular per més temps la divisió dreta-esquerra– i va tenir efectes electorals negatius, el 1909 i el 1910, per a la Lliga, que, davant la por al desordre i la revolució, s’havia alineat amb les posicions de fermesa del govern Maura.
Els anys 1910 i 1911 no van resultar políticament gaire brillants ni per a Cambó ni per a la Lliga. La ressaca de la Solidaritat els va passar factura. A les eleccions generals de maig de 1910, Cambó es va presentar per Barcelona i per la Bisbal. Va ser derrotat en ambdós districtes. Encara que va reconèixer i va acceptar el seu fracàs, no sense abans deixar constància de la gran virulència amb què havia estat atacat durant la campanya, els successos el van afectar profundament. Poc després, el 26 de maig, va pronunciar una cèlebre conferència al Teatre Principal de Barcelona, que va crear gran expectació i va ser objecte de molts comentaris: Catalunya i la Solidaritat. Hi feia un balanç crític dels últims anys, traspassant totes les culpes a les esquerres. Segons la seva opinió, Solidaritat havia estat sobretot una “nova política” i això era, en puritat, el que al final hi havia fracassat.
Epíleg: una nova etapa
La derrota electoral no va suposar una retirada, sinó l’espera de nous temps, més propicis, que li permetessin tornar a primera línia. No va deixar la seva frenètica activitat organitzativa i propagandística, però va tenir més temps per dedicar-se a altres coses. De fet, aquest parèntesi en l’activitat parlamentària té una gran importància a l’hora d’entendre el Cambó polític dels pròxims temps. Una tríada d’elements va contribuir al canvi: l’experiència del relatiu desastre de la Solidaritat, el fort impuls donat al seu despatx d’advocat i una obertura més gran de la seva visió de la realitat i de les seves expectatives, que tenen molt a veure amb les lectures i els successius viatges d’una persona que fins aleshores tenia un coneixement excessivament abstret del món.
La necessitat de tenir un polític de pes al capdavant de la defensa de les mancomunitats al Congrés tornaria a portar Cambó a Madrid el 1912. L’oportuna renúncia a la seva acta de diputat pel districte de Castellterçol de l’antic polaviejista i lligaire de primera hora, Ferrer i Vidal, va permetre organitzar unes eleccions parcials, el març del 1912, en què Cambó es va imposar amb claredat. Tornava a ser diputat. A partir d’aquell moment, la seva vida va entrar en una nova fase. No abandonaria el Congrés fins al final del règim de la Restauració i, en un parell d’ocasions, va exercir com a ministre. La seva actuació com a polític es pot caracteritzar a partir de tres elements: catalanisme, conservadorisme, monarquisme. Va ser, com va escriure Josep Pla, un “home excepcional”.
