Demetrio Carceller és el protagonista del capítol d’aquesta setmana del llibre Catalanes en la historia de España (Ariel), coordinat per Ricardo García Cárcel i María Ángeles Pérez Samper, que comença amb Estefania de Requesens i que acabarà amb Francesc Cambó.
Demetrio Carceller Segura va néixer el 22 de desembre del 1894 a Las Parras de Castellote (Terol), i no va ser fins al 1900 quan tota la família es va reunir a Terrassa. Des del 1906 va estudiar becat com a “alumne pobre” als Escolapis, després a l’Escola Elemental d’Arts i Oficis i, des dels 16 anys, a l’Escola Industrial, estudis que va simultaniejar amb feines en diferents fàbriques, sobretot a l’estiu. I el 1912 es va titular com a enginyer perit en indústries tèxtils.
Subdirector tècnic de CAMPSA i creació de CEPSA
El 1917 va entrar a treballar a la refineria Sabadell i Henry. Contra vent i marea va reflotar una empresa que estava condemnada al tancament i, en el moment de constitució del monopoli de CAMPSA el 1927, era l’únic fabricant de lubricants al territori espanyol. El coneixement de l’incipient sector petrolier el va portar a ser nomenat subdirector tècnic de CAMPSA. El 1929, Carceller i els germans Recasens van crear una nova companyia espanyola de petrolis (CEPSA), i un any més tard n’era el director general. Van ser anys d’èxit econòmic i molts contactes polítics. Stanley Payne assegura que Josep Pla li va confirmar -en una entrevista celebrada al mas Pla, a Llofriu (Baix Empordà) el 28 d’abril del 1959- que el 1933 li van oferir a Carceller liderar Falange perquè era “un home de talent amb considerable vigor i energia i no contrari a entrar a la política”. L’oferta va ser vaga i l’enginyer català va perdre interès en aquest lideratge del feixisme espanyol “sobretot -segons Payne- en comparació del que mostrava per la seva triomfal carrera d’home de negocis”.
Quan es va produir el cop militar del 18 de juliol del 1936, Carceller era a El Escorial, des d’on va fugir cap a Burgos. A la capital castellana va trobar vells coneguts alfonsins i falangistes i es va integrar a la Comissió d’Indústria, Comerç i Abastaments presidida pel tradicionalista tortosí Joaquim Bau. La logística i els contactes amb les companyies americanes van ser una jugada mestra de Carceller, que va utilitzar CEPSA i la seva refineria a Tenerife per mantenir el subministrament als revoltats. Des del 1930, a l’illa canària s’havien anat desplaçant tècnics catalans que ja havien treballat a la refineria de Cornellà, i que ara ho feien en una moderna instal·lació a les ordres de Carceller. Entre aquests homes de Barcelona hi havia Joan Llisó, Josep Cañellas Maxench, Rafel Fusté, Josep Maria Roset, Ramon Biosca, Josep Rull Munté i Josep Maria Ribas Català.
Nomenat ministre
Hi va haver altres fets que van sumar més prestigi a Carceller, com a intel·ligent home de negocis i hàbil polític. El primer va ser la seva participació en un viatge a Berlín que seria àmpliament publicitat pel règim i extensament citat pels historiadors. Carceller era l’enviat personal de Franco per negociar les condicions d’entrada a la guerra: una entrada que no es va produir, aquest va ser el seu èxit. La segona dada reveladora del prestigi assolit va ser el seu nomenament com a cap de Falange a Barcelona el maig de 1940, encara que el seu pas per la prefectura provincial va ser breu pel seu nomenament com a ministre.
No hi ha consens sobre el falangisme de Carceller. Per a la historiografia d’esquerres, i sobretot l’encapçalada per Preston, no hi ha cap dubte: va ser un falangista camisavella sense escrúpols. Per a la historiografia revisionista conservadora va practicar un falangisme malentès. Per l’historiador de l’empresariat català, Francesc Cabana, l’ingrés a Falange va ser una conseqüència de l’ambient de primera hora i de la seva estratègia, més que de la seva ideologia. Un dels seus col·laboradors, Manuel Ortínez -conseller amb Josep Tarradellas el 1979-, va ironitzar fins i tot amb l’apel·latiu que li van atribuir de “cervell econòmic de la Falange, perquè si tenia realment cervell econòmic és perquè no aplicava els principis del partit”. I aporta un últim testimoni de Carceller sobre Franco, al qual va definir el 1965 com “un tinent que tots hem ajudat a construir”.
El 16 d’octubre del 1940, Franco va remodelar per tercera vegada el seu govern i Carceller va entrar-hi per ocupar la cartera d’Indústria i Comerç. Joan Maria Thomàs ja va apuntar que l’assumpte del combustible va poder ser clau per comprendre l’ascens d’“un home de negocis lligat al negoci del petroli i com a tal es comportaria al si del govern”. Richard Wigg va resumir molt bé com serien els següents i decisius anys de Carceller fins al 1945: “Demetrio Carceller es convertiria en la figura més important en totes les qüestions econòmiques per a la supervivència del règim de Franco mentre va durar la [segona] guerra [mundial]. Era un home summament capaç i, com Hoare descobriria, sota els distintius del seu uniforme blau de falangista s’ocultava un astut home de negocis”. Per a Carceller, els problemes principals eren el desproveïment, el mercat negre i la manca de divises. L’error més gran de la política econòmica d’aquells anys va ser la fixació de preus a la baixa de productes bàsics, ja que va generar un extraordinari mercat negre i va agreujar el desproveïment de la gran majoria de la població.
El paper de Carceller durant la Segona Guerra Mundial
Pot resultar estrany, però a l’hora d’interpretar el paper de Carceller el 1940, no només l’historiador franquista Luis Suárez afirma que el criteri i la comesa del ministre era precisament negociar amb els aliats, també Paul Preston reconeix que “l’afable” Carceller era ja a finals de 1940 el ministre encarregat de les negociacions econòmiques amb la Gran Bretanya i els Estats Units, “a qui Franco utilitzava cada vegada més per apaivagar els aliats, mentre que reservava Serrano Suñer per als tractes amb l’Eix”.
Però mentre Carceller negociava per frenar el desproveïment i la gana, establint noves vies comercials amb els aliats, també va ser capaç de seguir els intercanvis amb Alemanya. El 1941 s’enviaven des d’Espanya importants quantitats de matèries primeres com el wolframi. Va començar una nova fase a la balança de pagaments, que ara començava a ser favorable a Espanya. El problema d’aquests intercanvis és que no generaven divises que permetessin a Espanya importar productes de primera necessitat. Hi ha més dades que confirmen que des del seu nomenament s’estava produint un gir a les negociacions. Així, mentre el 23 d’octubre del 1940 Franco era a Hendaia, els anglesos van demanar al govern espanyol que necessités què necessitava per als següents sis mesos.
Gran capacitat negociadora i tossuderia
El “català obstinat” –com en deia l’ambaixador Hoare- coneixia molt bé britànics i americans, sabia negociar amb ells com ningú ho havia fet. Els Estats Units intentaven controlar el suport vital de l’economia interior espanyola, i volien influir en la política del seu aliat britànic. Hoare va informar que Carceller reconeixia la realitat d’aquests fets. Ho van poder comprovar quan el ministre els va oferir un nou acord que seria clau en el futur de la política exterior espanyola a favor dels aliats. Si la Gran Bretanya i els Estats Units compraven mineral espanyol, aquests intercanvis “serien suficients per costejar les importacions de petroli [d’Espanya]”. Carceller va citar el volframi entre els minerals exportables per Espanya i que Alemanya els estava comprant en grans quantitats, i aquí va començar l’anomenada “batalla del volframi”, fonamental fet i fet per a la supervivència econòmica del règim de Franco.
Des de l’estiu del 1943 fins a la primavera del 1944, el govern espanyol, amb Carceller com a executor més exposat d’aquesta política, va mantenir una actitud ambigua, afavorint els dos bàndols alhora i prenent decisions presumptament contradictòries. El novembre del 1943, el govern nord-americà havia exigit l’embargament total dels enviaments espanyols de volframi a Alemanya, i Franco s’hi va negar. Per a Carceller calia mantenir aquesta exportació perquè beneficiava l’equilibri al mateix govern, mentre els alemanys no poguessin pagar amb productes bàsics podien fer-ho amb armes, i, de passada, es reduïa el deute que s’arrossegava des de la Guerra Civil.
Una revelació amb conseqüències
Però el gener del 1944 la política econòmica dels aliats es va fer molt més dura i es va anunciar l’embargament total dels enviaments de petroli a Espanya fins que es posés fi a l’exportació de primeres matèries estratègiques a Alemanya. Però sorprenentment es produeix una revelació de Carceller a l’ambaixada britànica que immediatament ho comuniquen a Hayes, l’ambaixador nord-americà. Carceller va afirmar que havien concedit un crèdit de 425 milions de pessetes a Alemanya per a la compra de wolframi i la concessió a Alemanya de tota la producció d’una mina del metall. La reacció nord-americana va ser immediata. L’embargament va ser absolut des de mitjans de febrer de 1944.
En fer aquest comentari, Carceller va desencadenar la resposta nord-americana i va posar Franco als braços dels aliats davant l’imminent enfonsament d’Alemanya. No va ser una ruptura absoluta amb els alemanys, ja que els va continuar encoratjant a treure d’Espanya el volframi, però per la via del contraban. En un magnífic i precís estudi, Collado Seidel ha analitzat com va ser -dia a dia i hora a hora- l’ofensiva nord-americana, la mediació britànica i la resistència espanyola. Tot va començar a desembussar-se quan a mitjans d’abril va arribar a Madrid Perry George, diplomàtic nord-americà, i va iniciar per a sorpresa de Jordana “converses nocturnes amb Carceller”, que van culminar en una fórmula de compromís. L’acord tripartit es va signar l’1 de maig del 1944 cedint davant els aliats: Espanya reservava gairebé tot el seu volframi per als aliats, tancava el consolat alemany de Tànger i expulsava els agents alemanys a canvi de l’enviament de petroli i altres productes.
Cambó va deixar escrit al seu diari la veritable importància de la fi de l’embargament del petroli: “L’arranjament consolida Franco”. Cal dubtar que fos la Gran Bretanya la que va obligar els nord-americans a acceptar aquest tracte. Vistes aquestes negociacions nocturnes entre Carceller i George, Churchill no va ser l’únic responsable d’ajudar el règim de Franco en els seus esforços per sobreviure econòmicament el 1944.
Després de deixar de ser ministre
Després de deixar el ministeri el juliol de 1945, Carceller va seguir com a procurador a Corts fins a la seva mort, i sempre va estar a prop del centre de decisions del poder. Tant a Barcelona com a Madrid va mantenir una vida social intensa. A les nombroses notes sobre actes de les elits, publicades als diaris dels anys cinquanta i seixanta, era habitual trobar-lo compartint jurats, assistint a inauguracions, casaments o funerals, visitant el cap de l’Estat, etc. Carceller era el centre i l’impulsor de sociabilitats, generades al voltant de les empreses, de les inversions o de les inquietuds culturals.
La rendibilitat més gran que Carceller va treure del seu pas pel govern va ser una agenda de contactes internacionals, de mèrits i amistats. Havia estat el primer polític espanyol franquista que havia jugat la carta del triomf aliat i que estava en condicions d’aprofitar bé aquesta victòria. Pocs mesos després del seu cessament, Carceller va marxar a Nova York, el seu objectiu era ampliar els subministraments de vaixells al port de Tenerife, finançar una planta de lubricants a terres canàries i iniciar prospeccions a la Península. CEPSA va ser una de les primeres empreses espanyoles que va iniciar el procés d’internacionalització abans de la Guerra Civil.
Diversificació dels seus negocis als anys 60
A la dècada dels seixanta les seves inversions estan ja diversificades i orientades cap a sectors industrials que estaven plena expansió pel desarrollismo. Era president del consell d’administració de Begudes Americanes SA, Productes Asfàltics SA, Siderúrgia Industrial SA i Indústria Cervesera Sevillana SA. Era vicepresident del Banc Comercial Transatlàntic i de REPESA, conseller de CEPSA, i vocal a empreses elèctriques, navilieres, alimentació, siderúrgica, etc.
El seu final va ser una mort accidental, absurda. Una tarda, a finals d’abril del 1968, va assistir a la representació de la comèdia Primavera en una plaza de París, dirigida per Enrique Diosdado al teatre Arlequín, a la Gran Via madrilenya, l’últim èxit del dramaturg Víctor Ruiz Iriarte sobre la reconciliació social i sentimental amb l’exili. Carceller va ensopegar i va rodar per les escales. Va morir uns dies després, l’1 de maig.
