12 de setembre de 1714. Són les dotze del migdia. Ja fa gairebé vint-i-quatre hores que la ciutat resta en silenci, des que el dia abans, al voltant del les dues del migdia, el general Villarroel, constatant la impossibilitat de la defensa, decidí capitular.
Som a l’extrem oposat de la zona d’on es van produir els combats, al portal de Sant Antoni, a la Casa de Drets de la Diputació del General, on es reuneix d’urgència els membres que queden i que encara s’hi poden arribar del Gran Consell dels Tres Comuns. Als rostres de tots hi ha l’esfondrament. Tot està perdut.
Un home s’alça d’entre tots els presents. Té 40 anys i va néixer a Granollers, al casal dels Masferrer (on s’hostatjarà el rei Carles III l’any 1710). Ha restat fidel a la terra i al rei dels catalans, no com el seu pare, botifler. El 22 de juliol de 1713 és escollit membre de la Diputació del General.
I aquell 12 de setembre, després que Villarroel ordenés la capitulació i s’iniciessin les negociacions amb Berwick, Francesc de Perpinyà i Sala, noble i ciutadà honrat de Barcelona, s’alça per oposar-se a la rendició i per demanar que es continuï lluitant.
Perd la votació. Quatre dies després, la Diputació del General és suprimida pel mariscal Berwick. Francesc de Perpinyà veurà embargats els seus béns, que no li seran retornats fins la pau de Viena de 1725. Va morir el 1730.
“[12 de setembre de 1714] En tanto, se observaba de entre ambas partes exacta suspensión de armas, guardando sitiados y sitiadores sus puestos, y los sitiados en lo interior de la ciudad continuaban en fortificar todas las bocacalles. Dadas las 8 de la mañana, empezaron los Comunes a tratar sobre la respuesta al duque. Hubo votos de no admitir capitulación, porque durante la suspensión de armas diferentes eclesiásticos, y entre ellos el vicario de Chiva, valenciano, que estaba en grandes créditos, fue a persuadir a los del Gobierno no consintiesen capitular, y el diputado Perpiñán era a la cabeza de ese partido.” Francesc de Castellví
