Damián Hecht i Federico Sotelo van nàixer a l’Argentina i van triar Barcelona per viure i treballar. Van entrar al negoci immobiliari i a poc a poc, amb un tercer soci, Esteban García, van anar prenent posicions en la venda i el lloguer de la propietat de luxe. La seua empresa, Walter Haus, marca prestigi en un sector en què el prestigi fa paret. Walter Haus s’ha fet gran i ara compta, a més de la de Barcelona, amb tres oficines a Madrid i una a la Costa Brava. L’empresa mou més de seixanta treballadors i gestiona una cartera de 900 immobles. Pel que fa a la venda, els preus d’un pis es mouen entre els 700.000 euros i els quatre milions. Els d’una casa poden arribar als deu. Qui compra propietats com aquestes? Estrangers? Catalans? Hi ha encara rics a Catalunya? O n’hi ha més que mai?
Federico i Damián se senten segurs al seu domini, com el duc Marlon Brando davant Capote. I defensen a capa i espasa guanyar-se la vida en un àmbit, “que només representa el 5 % del pastís”. Sense mala consciència, perquè “l’escassedat d’habitatge afecta tots els sectors”. I perquè la responsabilitat d’una tara social que s’està cronificant “comença i acaba en les administracions. En la voluntat política”. Ells en donen solucions. Resoldre l’Argentina sembla molt més complicat…
M’agradaria parlar dels seus orígens…
Jo soc Federico Sotelo. Vaig nàixer a Buenos Aires. Durant l’època de la universitat vaig venir en reiterades ocasions a Espanya. Sobretot, a Barcelona. De vacances. Quan vaig acabar la universitat vaig pensar que era el moment de passar una temporada aquí. Em vaig venir a conèixer la ciutat en profunditat. Vaig conèixer gent… Vinc del món universitari. La meva família és immobiliària, treballa al sector. Tot just arribar vaig començar a treballar en promotores immobiliàries de la ciutat, famílies catalanes, patrimonialistes. Així vaig començar la meva activitat laboral a Barcelona. Després de passar per algunes empreses, vaig treballar amb Damián, plegats, en una immobiliària d’inversions. Després vam muntar Water Haus com una immobiliària petita. Vam començar amb coworking, fent, sobretot, lloguers. A mesura que vam anar creixent vam començar amb les vendes i després ens vam anar perfilant cap a l’àmbit en què ens movem avui, que és una immobiliària de mitjà-alt estànding.
Més alt que mitjà.
Alt, alt, sí. [Riu].
Jo soc Damián Hecht. També soc argentí. Aquest mes fa vint-i-quatre anys que visc a Barcelona. A l’Argentina vaig començar la meva activitat empresarial, que no tenia res a veure amb les immobiliàries. La meva primera empresa va ser de neteja. La vaig tenir deu anys. Aquella era una època molt complicada a l’Argentina i amb aquella edat em vaig adonar que, si continuava així, la meva vida estaria definida per unes regles de joc que no em feien estar a gust a nivell macro…
Què vol dir macro?
L’Argentina vivia un moment molt complicat i potser jo, que encara no tenia trenta anys, no volia que la meva vida quedés definida de crisi en crisi. Vaig abandonar la vida que portava, vaig deixar la meva empresa en mans de la meva família i em vaig venir a intentar-ho a Barcelona, que era una ciutat que sempre m’havia cridat molt l’atenció. Sempre havia sentit que volia viure aquí. Aquí sí que em vaig dedicar a allò que sempre m’havia agradat i que no havia fet mai a l’Argentina, que era l’activitat immobiliària. Llavors vaig començar amb Federico. El nostre trajecte junts va arrancar treballant en una empresa multinacional, on fèiem immobiliària d’inversió. Era l’època anterior al crash del 2008. Veníem sòl per a promotors immobiliaris i operacions d’inversions. No tenia tant a veure amb el residencial com avui. Sempre ens vam entendre molt bé treballant plegats. Federico no t’ha explicat que, a més de socis, hem estat amics sempre. Era una relació molt fàcil. Confiem molt l’un en l’altre. Era una relació personal molt profunda. D’altra banda, ens enteníem bé treballant. Era lògic que quan vam voler fer un trajecte en solitari l’emprenguérem junts. Llavors vam començar Walter Haus. Amb una estructura molt petita, un coworking frec a frec. Al final ara som empresaris. Vam donar a tot això un sentit.
A Catalunya hi ha molt d’interès per l’Argentina. Des del seu punt de vista, què passa allà?
Crec que l’Argentina és un país que té moltíssima capacitat. És un país amb gent amb un nivell de professionalitat increïble en qualsevol aspecte. Podem fer-nos-en una idea mirant la publicitat. La publicitat argentina és molt bona. Hi ha molts bons professionals. Però hi ha hagut una successió de massa governs populistes, l’un darrere l’altre. Han fet, indefectiblement, un mal, tant econòmic com social, que ara és molt difícil de reparar.
Històricament, al marge dels governs populistes, crec que també va ser cosa d’una mala gestió. N’hi ha hagut altres que no n’eren tant, de populistes, com ara els d’Alfonsín, que també van generar una hiperinflació. I això va ser que molta gent se n’anés del país. Aquí van arribar durant els anys setanta i vuitanta una gran quantitat d’odontòlegs argentins. Hi va haver diferents migracions en els vuitanta, els noranta, el dos mil…
Això és conseqüència del peronisme, dels successius colps d’estat, de la dictadura? O tots aquests vaivens polítics són conseqüència de l’essència de la mateixa societat?
Hi ha una Argentina abans de Perón i una altra Argentina després de Perón. Tot això deriva en situacions molt emotives. Quan algú parla de Perón a l’Argentina trobaràs gent que l’estima i gent que l’odia. Però és evident que l’Argentina va prendre un rumb totalment diferent des del moment de Perón. Mai ningú va virar aquest rumb. Alguns governs ho van intentar, però el peronisme s’hi va quedar. El peronisme és un fenomen ha estat de dretes, ha estat d’esquerres, ha estat de centre… És un partit molt camaleònic, que realment només queda unit per la figura de Perón. Hi ha hagut governs peronistes de totes les visions possibles. És indiscutible, però, que hi ha una Argentina abans i una Argentina després.
Amb tants bons professionals, per què és tan difícil encarrilar el país cap a solucions més plausibles?
També és molt difícil retenir el talent. L’educació és excel·lent, la universitat de Buenos Aires, per exemple, és molt reconeguda a escala mundial. Fins i tot és una educació gratuïta. Sempre hi ha hagut una educació a l’Argentina molt important. Tot i que és veritat que des dels anys noranta va decaient molt. Crec que, amb un govern o un altre, sempre hi ha hagut mala gestió de l’administració. Hi ha també la corrupció. El sistema se situa per sobre de les voluntats. Recordo alguns polítics molt honorables que van ser expulsats pel mateix sistema. És un país molt particular. La veritat és que ens sap molt molt greu, perquè és un país on hi ha moltes oportunitats, molts recursos. N’han sortit molt bons esportistes, molt bons professionals, metges reconeguts mundialment… És molt trist. És una terra amb moltes possibilitats, molt mal gestionada.
Jo crec que la corrupció explica moltes coses. I això ha passat amb tots els governs. En els darrers quaranta anys no hi ha hagut cap govern que se n’escapés. Tot això està molt ficat dins el teixit social. I al final qui més pateix és el poble. Per sort, encara que és cert que ara està molt tocat, el nivell educatiu encara és bo. La universitat de Buenos Aires és molt reconeguda i els alumnes en surten amb un bon nivell acadèmic.
En una situació així, la universitat prepara bons professionals que només aspiren a anar-se’n a treballar fora…
No tots se’n van. Tampoc és això. L’Argentina és un país meravellós. El problema és que quan la gent en parla se centra en la situació política. Però l’Argentina és un país molt difícil de replicar, per exemple, en allò social. És una meravella viure-hi en l’àmbit social. Si un no té grans penúries econòmiques –no et dic que sigui ric, però si té la capacitat d’arribar a final de mes i de viure tranquil–, viure a l’Argentina és meravellós. La calidesa humana, l’amistat, com són d’oberts… És el poble que crec que millor rep els estrangers de tot el món. Potser no soc tan objectiu quan ho dic, però tu vens i els dius que ets valencià i et vindran a sobre i et demanaran: “Com és València? Conta’m! Tinc un oncle a València i hi vaig anar fa dos anys!”. Tothom voldrà parlar amb tu, tothom vol interactuar amb el que ve de fora. Al contrari de les cultures que es tanquen, Argentina en té una, de cultura, que dona una benvinguda molt càlida a qui ve de fora. És molt difícil trobar això. No és que tothom se’n vagi. Perquè tampoc no és que tothom digui: “Jo vull deixar això!”.
La gent no és que estudiï per rebre el títol i anar-se’n. Em referia que és molt complicat retenir el talent.
També és molt complicar retenir-lo a Catalunya o a Barcelona. Abans, sí. Avui dia una persona amb un bon nivell en qualsevol especialitat i, a més, sabent anglès, se’n va a buscar bones oportunitats fora…
Crec que tothom busca una millor qualitat de vida, sí. Potser el que treballa en una multinacional a l’Argentina, si hi ha el mateix lloc a Barcelona –al 22@, per exemple–, aquí tindrà moltíssimes més possibilitats. Si hi afegim que en els darrers anys ha arribat molt allà el poder adquisitiu molt alt, aquí entra també la qüestió de la seguretat i la tranquil·litat.
Això volia dir. Afirmen vostès que és una societat meravellosa, però la imatge que en tenim nosaltres és d’una forta inseguretat, de molta delinqüència…
Al carrer, sí, és cert, però després hi ha també la inseguretat jurídica. Famílies amb fills joves, que no se senten tranquils si són al carrer… Abans aquell era un país que, si sorties per qualsevol lloc, no et trobaves amb cap problema…
La situació encara és tan dura o ha millorat?
Ha millorat, amb el govern de Milei, sobretot a la capital federal. A la província de Buenos Aires, no tant, perquè allà hi ha un altre govern Allà hi ha un altre govern. Però sí, els índexs han baixat bastant.
Què opinen del govern de Milei?
[Sospiren]. És complicat. Hi ha hagut un canvi de cicle, hi hem posat molta expectativa, però també sorprèn, amb algunes actituds o coses que van passant, de manera negativa. La gent tenia molta esperança amb el canvi, i al remat tenim por d’arribar a més de la mateixa cosa…
El consideren vostès un populista?
Milei era un contertulià superextrem de la televisió, disruptiu, era un tio com graciós de veure’l. No trobo cap analogia vàlida aquí. Era un tio que anava als platós de televisió i en muntava una de l’alçada d’un campanar. De sobte et deien que aquell tio potser seria president i pensaves: “És impossible!”. Allò no tenia cap sentit. Hi havia uns partits més establerts. I de sobte aquell tio era el president. Quan em van preguntar sobre la qüestió jo vaig dir: “Mira, això, al final és la vida de la gent. Això no és un partit de futbol… Soc peronista, soc radical, soc això o allò, o soc del PSOE o del PP… Això és la vida de la gent. I per tot allò que ens hi juguem tots els argentins, encara que jo no visc a l’Argentina de fa molts anys, aquesta història ha de sortir bé”. Hem de fer tots els possibles perquè aquest tio, ens caigui bé o ens caigui malament, se’n surti. Ens hi juguem el futur del país. Al principi és això que et deia Fede. Ho vivim amb esperança perquè quan ell comença –em refereixo als primers mesos o el primer any al govern– aplica polítiques molt dures en l’àmbit social, però allò era el que la teoria econòmica demanava fer. Refredar el mercat, per exemple. Ell va dir a la gent: “Haurem de patir”. I la gent li va dir que sí, que si tirava el país avant, estaven disposats a fer-ho. Llavors va fer coses que calia ser molt valent per fer-les. Això jo li ho vaig reconèixer molt. Però què passa? Que amb el pas dels mesos la gent no pot viure tan constreta tant de temps. I ara han començat a aparèixer casos de corrupció i et dius: “No, tu també, no!”.
No és per entrar en política. Et parlo com un argentí que s’ho mira des de fora en una situació còmoda. No es tracta si Milei sí o si Milei no. Jo crec que tots els que som argentins esperem que a Milei li vagi bé, però no perquè a Milei li vagi bé com a polític, sinó perquè, si a Milei li va bé, li anirà bé a l’Argentina. El pitjor que podria passar en aquest moment és que Milei fracassi, perquè l’Argentina tindria un col·lapse. Cal pregar perquè li vagi bé a aquest home.
Per què van venir a Barcelona i van anar a Madrid?
I tu?
Perquè soc valencià.
Doncs, perquè nosaltres venim d’una ciutat que no té mar, que té un riu, i perquè Barcelona és meravellosa. Té mar, té muntanya, tens clima, tens…
Però els diners i el poder són a Madrid. Han parlat adés de gent que venia de l’Argentina a Madrid. Aquesta gent que ve del continent, de qualsevol, país llatinoamericà, que té diners acaben a Madrid…
Però saps que passa? Pensa que la Barcelona de fa vint-i-quatre anys econòmicament i en una pila de sentits era per sobre de Madrid. Després la cosa va anar diferent… I, escolta, al final, per què la gent ve a Barcelona? Perquè ho tens tot. Barcelona és una ciutat que ho té tot. Digues qualsevol cosa i en tenim. Vols menjar bé? Barcelona! Vols anar al mar? Barcelona! Vols anar a la muntanya, t’agrada esquiar? T’agrada l’arquitectura? Barcelona és una ciutat supercompleta, que ho té tot, que té una cultura…
A més, Barcelona és multilingüe. No és un tema menor que sigui una societat bilingüe, perquè això ja et diu com és una societat… El català naturalment és bilingüe, però, a més, tu et mous per Barcelona i potser estàs parlant cinc idiomes. Et trobes amb el de la cantonada i parla anglès, l’altre parla francès… Surts a la nit a sopar i a la taula del costat hi ha uns tios parlant francès, uns altres parlen italià… Tot això és molt ric. No és que nosaltres vam venir per això, és que crec que és per això que tothom ve a Barcelona.
Però els sous són baixos. Poden ser més alts a Madrid i no cal dir que són moltíssim més alts a Londres, a París o en qualsevol ciutat dels Estats Units. Un enginyer, un informàtic, un metge, òbviament es guanyaran millor la vida en qualsevol d’aquestes ciutats.
No sé si únicament la funció de valor és guanyar-se bé la vida. La qualitat de vida es troba en uns altres aspectes. Els que ens hem dedicat al lloguer tota la vida… Per la meva feina, jo tinc amics californians, suecs, irlandesos… Mires aquí un call center i ja ho veuràs. I et conten: “guanyo menys diners aquí, però surto al carrer, vaig a la platja i parlo amb gent”. No perquè ho digui un argentí, ho diu un suec, un irlandès, un noruec… És qualitat de vida. Puc tenir una terrassa a la casa, puc tenir un balcó…
Molta d’aquesta gent són expats. Gent que ve a treballar a Barcelona amb una bona empresa al darrere i fa teletreball. Els barcelonins –sobretot, els jóvens– es queixen que tenen una alta capacitat adquisitiva, fan apujar els preus dels lloguers o de les propietats i els expulsen de la ciutat…
Et faig una pregunta…
Vejam.
A tu et sembla això sensat?
No sé si és sensat o insensat. És qüestió de percepcions. Greus, si generen malestar social.
Veig que ara entres a la crisi de l’habitatge…
Sí. Del tot.
Anem a pams i diguem les coses pel seu nom. La crisi de l’habitatge no és perquè vinguin estrangers o no en vinguin. Tampoc és un problema d’habitatge de luxe, sí o habitatge de luxe, no. La crisi de l’habitatge és un problema econòmic bàsic. És un problema d’oferta i de demanda. Espanya, com a conjunt, i això afecta Catalunya, Madrid o València, avui té un dèficit entre 700.000 i 800.000 habitatges. Hi ha una necessitat anual de 200.000 habitatges i només se’n construeixen 100.000. Això és en el conjunt de l’Estat. Per tant, als 800.000 habitatges que tenim de dèficit cal sumar-me cada any 100.000 més. No és el problema de si aquell estranger lloga un pis o no. I mira què passa. Des que tu agafes un camp de patates i puguis demanar una llicència d’obres passaran entre deu i quinze anys. D’acord? Entre el camp de patates i el pis on aquell senyor podrà anar a viure hi ha una distància almenys de quinze anys. Si no comencem a escurçar aquests terminis, mai no cobrirem la demanda que tenim amb l’oferta que tenim. Quan la demanda pressiona massa l’oferta, és inevitable que s’apugin els preus. Això és economia de primer. I això passa en aquest mercat.
I què passa llavors? Per a qualsevol polític és molt més fàcil assenyalar un culpable i dir: “Això és la culpa dels suecs, dels immigrants, dels rics, dels pobres…”. No! Això és la culpa de polítiques deficients. De la seva incapacitat per posar-se d’acord per resoldre el problema. Perquè aquest és un problema d’un milió d’habitatges. No és un problema de si venen uns estrangers i lloguen quatre pisos o si el 5 % del mercat immobiliari és de luxe. És un problema estructural que només s’arregla al Congrés dels Diputats. Canviant lleis molt estructurals i fent polítiques que permetin la dinamització de la construcció d’habitatges.
L’esquerra més autoproclamada diu que, si es fa això, s’afavoreix l’especulació.
Aquest és un eslògan molt fàcil de dir. És un eslògan molt simple. El problema és que falten habitatges. I hi ha una pila de maneres de fer-ne sense afavorir l’especulació. D’equacions, n’hi ha un muntó. Participacions publicoprivades… VPO, VPP… Bàsicament, si volem que les administracions públiques construeixin un milió d’habitatges, no ens en sortirem, perquè les administracions no són constructores, no són promotores. Però si les administracions cedeixen el sol durant x anys, quaranta anys o el que sigui, perquè una col·laboració publicoprivada ho executi de manera eficient… aquests pisos, encara que fossin gestionats per entitats privades, serien de les administracions públiques. L’Estat s’enriquiria i sortirien molts habitatges públics al mercat. Però cal una voluntat política. Però això és llargterminista. Els beneficis potser se’ls endurà el partit polític contrari. Ningú no ho comença perquè saben que afavoriran l’altre. El problema és que ningú pensa a vint anys, a deu anys vista, ningú pensa més enllà de quatre. Llavors és més fàcil buscar un boc emissari.
Ahir vaig veure en la portada d’un diari que Barcelona en els pròxims deu anys serà un Silicon Valley. Es fomenta moltíssim dur l’empresa multinacional. És el promotor immobiliari o com es genera l’especulació? Ho fa l’arribada d’aquests perfils? Tenim a Torre Agbar no sé quantes plantes de Facebook, per exemple. Al 22@ hi ha Amazon. Tenim tota aquesta mena d’empreses que arriben a la ciutat. Barcelona és un pol d’atracció. I és obvi que arribaran tots aquests perfils buscant habitatges. La cosa és molt més profunda, no és gens superficial.
I tal com diuen, les diferents administracions no entren a fons en el problema perquè els beneficis d’una acció estructural trigarien i seria un altre qui en trauria profit? Això ho explica tot? O ho explica també una visió política contrària a treballar amb la iniciativa privada?
També cal llegir quin és el públic de cada partit polític. La llei de regulació de lloguers a Catalunya és un fracàs. Això no és una qüestió ideològica. Un es mira els números i veu que ha disminuït l’oferta. Han volgut generar un efecte i n’han generat un altre. Però això ha passat en cada mercat on s’han aplicat decrets semblants. He viscut els tres decrets. L’un va durar tres dies, l’altre, un any i escaig i després hi ha l’actual. Si tu t’ho mires, en el moment en què va entrar en vigor el primer decret a Barcelona als portals hi havia uns 5.000 immobles per llogar. I de sobte només n’hi va haver 2.000. Efecte estampida. Cal sumar-hi altres factors. No només el de la regulació. Hi ha la inseguretat jurídica, els grans tenidors, molta asfíxia…
Tornant a la qüestió ideològica. És impossible que no ho sàpiguen. Ja van aplicar una vegada la regulació i va fracassar. En lloc de dir que això no funciona i traure-la, de tornar a deixar que el mercat faci, ho constrenyen més. Això només s’entén des de la ideologia, perquè és impossible que, si nosaltres, que no portem cap ajuntament al muscle, sabem què està passant, perquè només cal llegir el diari per saber-ho i mirar-ne les estadístiques, és impossible no saber que estàs aplicant una normativa que ha fracassat en tots els llocs del món on s’ha aplicat, que ja va fracassar a la teva ciutat i que tornarà a fracassar. Això és ideològic, és propagandístic. Empapussen ideològicament el tipus de públic que és més permeable. Els fons voltor! Realment, no és això. Al remat, la majoria dels pisos que es posen a lloguer no són això.
Quin és el percentatge entre pisos que controlen els fons d’inversió i els dels particulars?
Nosaltres a la nostra cartera no tenim cap pis de fons d’inversió. Generalment, són de particulars o d’alguna patrimonial. Però la patrimonial no deixa de ser una família catalana o algun estranger que no usa l’immoble durant tot l’any. Generalment, però, són particulars d’aquí.
La gent del sector han comentat cap vegada tots aquests neguits amb l’Ajuntament de Barcelona o la Generalitat? Jaume Collboni va dir que retiraria la regulació de cedir el 30 % per a ús social en cada nova promoció i no ho ha fet. El resultat és que a Barcelona hi ha molt poca obra nova d’habitatges i molta d’oficines…
Moltíssimes vegades! Però passa igual amb aquest 30 % que amb la regulació del preu del lloguer. Clarament ha estat un fracàs. Ha estat un fracàs estrepitós. No es pot fracassar més. Simplement, s’ha deixat de construir. I què ha generat? Escassedat d’habitatge. I més encara a Barcelona, amb tot poc espai entre la mar i la muntanya. Va entrar el govern municipal actual prometent que retiraria aquesta imposició i no ho ha fet, perquè perdria els vots dels Comuns, que ideològicament no es mouen d’aquí. Per què? Perquè el seu públic vota això. Tot és tan curtterminista… I els qui podrien fer costat a un canvi en aquest sentit no ho fan perquè políticament no els convé que l’ajuntament actual se’n surti. Vivim aquest immobilisme i qui en surt perjudicada és la gent. És molt més fàcil, doncs, per a qualsevol partit polític dir que això és culpa dels rics, dels immigrants o dels que parlen suec, abans de dir que ho estan fent malament. I que les seves polítiques ens afecten de manera molt negativa i que no es poden posar d’acord pel bé comú.
Mentrestant, paradoxalment, el preu dels pisos i dels lloguers a Barcelona continuen augmentant, malgrat tanta llei i tanta normativa. No s’entén. La llei de regulació es compleix?
Sí, es compleix, però el problema és que quan l’aigua puja sempre troba per on filtrar-se. Si ets una empresa patrimonial o tu, que potser tens un o dos pisos amb què t’has arreglat la jubilació o el que sigui i de sobte et trobes traves pertot arreu, què fas? Que llogues temporal. Els que llogaven a llarg termini han de complir la regulació, però els altres es decanten pel lloguer temporal.
I no és només el topall del preu. Hi ha moltes regulacions. Hi ha això de l’okupació. El propietari s’hi troba absolutament indefens. Són gent que es pensa que un tio que només té un pis adquirit amb els seus estalvis és un especulador, que et lucres amb la pobresa dels altres. Si estàs pagant la hipoteca d’un immoble i tens un llogater que no paga de fa dos anys, no el pots fer fora. Tu has de pagar la hipoteca i ell no et paga a tu. Què faràs? Retiraràs el pis quan puguis. “Mira, això és meu i paro”. Això és el que ha passat amb el mercat de lloguer. “Tanco amb clau i ja veurem amb el pròxim govern”.
Diu Salvador Illa que el seu govern construirà 50.000 pisos. Sembla que està disposat a canviar de política en aquest sentit, a fomentar la col·laboració publicoprivada…
Tant de bo! Això és el que cal. Tant de bo. Comparat amb les grans ciutats europees, el parc d’habitatge públic que hi ha a Barcelona, en tot l’Estat, és molt inferior.
També és veritat que hi ha hagut altres prioritats. Aquestes altres ciutats sovint no tenen, ni de bon tros, la cobertura sanitària que hi ha a Catalunya… No es pot cobrir tot. Ara els mestres estan en lluita. Al remat, els diners els dediques a una cosa o a una altra. No són infinits. Si vols escurçar les cues dels hospitals i que els ensenyants cobren un sou digne, potser no pots construir habitatge públic…
Sí que pots. Qui és sabater, que faci sabates. Jo estic molt a favor de la col·laboració publicoprivada. Que cadascú aporti el que sap fer millor. Què és el que podem aportar a aquest pastís per sortir-nos-en i que al final els beneficiats no siguem ni tu ni jo, que sigui la societat? Els ajuntaments, les administracions públiques, hi poden aportar sòl i regulació. I els privats hi poden aportar finançament i know how. La titularitat pot quedar a nom de les administracions. Això alleugeriria molt el problema, però no ho fan.
Ni ho faran. I a vostès no els cau la cara de vergonya venent o llogant pisos de luxe amb la crisi que hi ha i els problemes que pateix tanta i tanta gent?
És una pregunta rara.
Potser sí o potser no.
Crec que aquí barregem pomes amb peres. El mercat de luxe és una part del mercat immobiliari i, sincerament, és un bocí molt petit dins el problema estructural que patim. No hi ha una vara d’amidar que et digui què és luxe i què no. Uns et diran que el luxe arranca en el milió d’euros i uns altres diran que arranca en un milió i mig, i encara uns altres et diran que arranca en dos. Qualsevol immoble que hi hagi aquí, a l’Eixample de Barcelona, costarà 500.000 o 600.000 euros. Són barris sencers, en teoria de luxe…
L’Eixample, sí, ja és un barri de luxe per al poder adquisitiu mitjà, evidentment.
Depèn de quina lectura prenguis, s’estima, més o menys, que el mercat de luxe representa entre el 5 i el per cent del parc immobiliari. És impossible que un 5 o un 6 % del pastís t’afecti la realitat de tot això. Sempre han conviscut. L’escassedat d’habitatges afecta tant el luxe, com el pis mitjà com el pis de VPO. No n’hi ha i punt. Això és com dir que tu pots vendre roba de Zara o roba d’Hugo Boss. No et cau la cara de vergonya per vendre una cosa o l’altra. Amb aquesta lectura tanquem el passeig de Gràcia. Deixem de fabricar roba d’alta qualitat per a determinat públic que la pot pagar i que genera un moviment econòmic? O cotxes.
El tio que et compra un pis de luxe, no és només el pis, és que generalment el rehabilitarà. Engega l’arquitecte, la constructora, la casa de mobles… L’empresa de neteja que netejarà aquell pis quan acabi l’obra. T’engega l’empresa de cuines. Tota la dinamització econòmica que genera un pis de luxe és enorme. I a més, si tenim la sort que aquell senyor vingui de fora, aquell senyor invertirà a Catalunya. Aquell senyor anirà al supermercat a Catalunya, al shopping de Catalunya. Possiblement portarà la seva empresa a Catalunya. Donarà feina a Catalunya. Alerta amb segons quines lectures! És un mercat que, ben entès i ben tractat, és molt dinamitzador.
Però el que et dirà una persona amb un sou mitjà, que ara són baixos, és que aquesta persona vindrà a Catalunya com bwana…
Com?
Com senyor, com l’amo.
No.
No és aquesta una actitud colonial, que vinga el ric a moure negoci perquè tu visques com un pobre?
Parles amb un emigrant.
I què? Ja fa molts anys que vostè va arribar…
Jo crec que Barcelona és una ciutat de món. És una marca. Pot venir el ric. I analitzem amb quin percentatge de tota la immigració que tenim. No és únicament que hi arriben rics a prendre’ls la feina. Quants habitants té Catalunya en comparació a fa deu anys? Quants habitatges s’hi han construït per a aquest creixement? I no parlo de rics. En quines proporcions es mou aquest mercat de luxe? És el que comentàvem. Un 5 %.
Com són les persones que venen ací a buscar un pis de luxe?
Hi ha una proporció de nacionals i una altra d’estrangers, evidentment. I això està molt separat per zones. El comprador de la zona alta de Barcelona serà més català, de tota la vida, tot i que comencem a notar que estrangers, que cada vegada s’hi adapten més, comencen a buscar allà també. Fa poc vam veure una parella que no tenia res a veure amb la cultura catalana, no importa el país, però enviaven la mainada a un col·legi internacional i buscaven un pis a la Bonanova. En general, tindrem estrangers i tindrem nacionals.
Els estrangers amb dines quins barris busquen?
Depèn del perfil. Els trasllats d’empreses multinacionals, en el cas d’una família, històricament, sí, busquen la zona alta per tots els col·legis. Una altra zona que ha brotat de fa uns anys és la de Diagonal Mar. Curiosament, amb el pas dels anys, trobem catalans que s’hi han mudat també. Fa vint anys això era molt més difícil, perquè era una zona de la ciutat que no interessava a la gent de la zona alta, amb gran poder adquisitiu. I ara han canviat de parer. Sense fills, Poblenou ara és una zona que despunta. I el Maresme, –Alella, Teià, per exemple– ara està molt demanada, per la proximitat a Barcelona.
I sempre hi ha l’Eixample. Ens vam trobar l’altre dia Ronnie Wood, dels Rolling Stones, travessant el carrer. Fa molts anys que té un pis aquí, moltíssims anys. Estàvem parats al semàfor i no se n’adonava ningú! I això és riquesa. Això és Barcelona. Qui pot queixar-se que Ronnie Wood visqui aquí al costat? Ningú l’aborda, te’l trobes caminant pel carrer…
Potser per això viu ací, perquè no el coneix ningú…
[Riuen]. És un Rolling, eh!
La gent a Catalunya és molt discreta, té un caràcter molt contingut…
Sí. En som ben conscients. Mira, el català té una cosa que a mi m’ha agradat sempre. No li agrada l’ostentació. La veu com una cosa de mal gust. El català, en general, no és ostentós. És molt rar que vagi pel món mostrant tot el que té. Al contrari, són gent molt discreta. Això és un valor meravellós de Catalunya. Aquest rebuig a l’ostentació. És un tret cultural d’aquí que em sembla magnífic.
L’ostentació és interior. En els pisos rics de l’Eixample sovint et trobes una certa ostentació resolta amb bon gust. Interior, això sí.
De portes endins. Però portes enfora no ho diries. Nosaltres coneixem gent de moltíssims diners que veus com vesteixen i no donaries un duro per ells. És una conducta. És cultural. Hi ha el cas d’aquella família catalana amb diversos hotels i l’home amb qui parlàvem en nom d’ells venia en Bicing i amb bermudes i espardenyes.
I podria ser votant de la CUP…
[Riuen]. No ho sé. Aquí no arribo.
Fa poc he llegit que el total d’expats a Poblenou són més de 15.000…
Però, en primer lloc, no tots tenen un poder adquisitiu altíssim. No tots viuen en pisos de luxe, perquè simplement no en tens 20.000, d’aquests pisos, en aquell barri. Qualsevol expat no és milionari, ni té un poder adquisitiu superior a la mitjana. Te’n trobes de tota mena. Nosaltres a les nostres oficines en tenim molts. I no són milionaris. Vas a la cafeteria d’enfront i potser t’atendrà un expat. No per ser un expat són milionaris. N’hi ha de milionaris, però et diria que la majoria són gent que ve aquí a treballar i a guanyar-se la vida.
Crec que cal tenir molta cura que amb aquesta propaganda que diu que l’expat ve a traure’ns els llocs de treball. Espanya, amb la taxa de natalitat que té –i et parle del conjunt de l’Estat espanyol– en trenta anys no paga les pensions. Necessita aquests expats i aquests expats necessiten un lloc digne per a viure. Com qualsevol altra persona. Llavors o els conviden perquè aporten el que tenen a l’economia o t’ho fas tu i a veure què passa d’aquí a trenta anys. Si la decisió és convidar-los, aquesta gent necessita habitatge, perquè, si no, l’expat que ve a treballar –no dic el milionari, sinó el que ve a treballar– competirà pel mateix pis amb el català de tota la vida, i això generarà xenofòbia. I hi ha partits polítics que se n’aprofitaran. I tornem al començament: parlem de polítiques d’habitatge efectives a llarg termini.
Mira una altra dada perquè vegis com atrau la ciutat. Fa temps Barcelona va ser durant anys el primer o el segon lloc de sol·licitud per a estudiants en Erasmus…
Encara es manté aquesta atracció? O Barcelona ha perdut atracció en aquest sentit?
En general, sí. Atrau molta gent, però menys que abans.
Per què?
La inseguretat, entre altres factors. I és una sensació creada de manera interessada. Sí que n’hi ha hagut, de justificada, en determinats llocs, com ara la Rambla. Jo no he tingut problemes en vint-i-cinc anys. Mai he patit un robatori. I poso el mòbil a la taula. Però sí que hi ha hagut casos. I hi ha hagut alguna administració municipal que no ha estat per feina i no ha fet el que hauria d’haver fet. Això va afectar i es va notar. I després hi ha la inseguretat jurídica de determinades polítiques, sobretot respecte a l’habitatge, que és allò que ens concerneix a nosaltres.
Crec que hi ha hagut una propaganda desmesurada pel que fa a la inseguretat de Barcelona. Si bé ha augmentat, no ha augmentat fins aquests nivells ni de bon tros. Ara, pel que fa a la judicial, el decret, que el posen, que el trauen… tot això ha generat una inseguretat jurídica que no agrada a l’inversor estranger. Els diners busquen la tranquil·litat.
Quin és el pis més car que han venut vostès?
[S’ho pensen i s’ho repensen, una mica incòmodes]. El pis més car que hem venut, el pis més car que hem venut… Aquí a Barcelona?
Sí.
Quatre milions? Quatre milions i escaig?
[Somric amb ironia] Ui! Hi ha empreses molt més potents que la de vostès…
Eeeeeeh. La setmana passada vam estar en un pis de divuit milions…
Ara! Però l’han venut?
L’estem comercialitzant encara.
En quina zona?
Bé, a veure. Els immobles més cars que hem comercialitzat són a Diagonal Mar, en un edifici molt conegut, el darrer que s’hi ha construït. Allà encara hi ha bastant producte per vendre.
I cases?
Aaaah! Cases, sí. N’hem venut més cares de quatre milions. També a l’edifici aquell famós de passeig de Gràcia amb Diagonal s’han fet operacions de quaranta milions. L’àtic.
Però aquesta operació, no la van fer vostès…
No. Però hi van ser molt a prop.
Fas una pregunta molt incòmoda de respondre i te n’explicaré el perquè. Perquè, si et contestem: “Sí, mira, hem venut una casa de deu milions i escaig”, ens diran: “Ah, mira, aquesta empresa només ven cases de deu milions i escaig!”. I no és així. Aquesta no és la realitat. No és així. La pregunta és una mica capciosa, perquè al final ens podem trobar que la gent es pensi que només venem cases de deu milions a l’avinguda de Pearson. Hem fet moltes operacions a aquest nivell, de quatre milions i de més de quatre milions, no et mentiré, però també tenim pisos a la nostra cartera de 700.000 euros. No vivim, doncs, només de la casa de deu milions.
I expliquen que també hi ha escassedat de productes d’aquesta gamma?
I tant. N’hi ha en tots els nivells. Tenim un problema d’escassedat d’habitatge. Car, barat, mitjà… En aquest país falta un pla de l’habitatge.
Nosaltres anem a notaries de manera constant. Els notaris ens diuen que el tram que registra més signatures a Barcelona i àrea metropolitana oscil·la entre els 250.000 i els 400.000 euros. Aquests notaris et diran també que és molt reduït el percentatge d’habitatge de luxe.
Sí, sí. El problema i la pregunta és com pot pagar una persona que cobra 1.500 euros al mes una hipoteca de 300.000 o 400.000 euros.
Li sortirà per 1.200 euros al mes. Per tant, aquesta persona hauria de tenir accés a un habitatge de VPO.
Són moltes persones…
I quin és el percentatge d’habitatges de protecció oficial en aquest país?
Abans era del 2 %. Ara em sembla que ha pujat…
Fins al 4, al 5, al 6 %. Què vols, doncs? Quin és aquest percentatge a França? Podries augmentar molt aquesta quantitat, però no hi ha la voluntat política. I el problema és que aquest mileurista n’és el perjudicat.
Hi ha una altra cosa. Perquè després també és cert que l’Ajuntament de Barcelona ha comprat moltíssims edificis…
Moltíssims? No crec. Uns quants…
Algun a Balmes amb Gran Via.
Els compra l’ajuntament?
Sí.
Supose que per destinar-los a lloguer social.
En aquella zona? Apartaments de 200 metres? Si vols invertir, per què ho fas en pisos de 200 metres al carrer de Balmes? Per què no compres edificis en un barri on, en lloc de quedar-te amb deu habitatges, te’n quedes amb quaranta que, en lloc de 200 metres, en tinguin 100? Fins i tot et sortiria més barat. I donaries molt més accés a l’habitatge.
Això ho haurien de dir a l’alcalde…
Hi ha un tema de gestió que no… El problema de l’accés a l’habitatge a Catalunya i en el conjunt espanyol comença i acaba en les administracions I en les voluntats polítiques. I després podem assenyalar qui vulguem. Qualsevol actor. Però aquests actors sempre hi han estat i no teníem aquests problemes…
Anem a l’altra zona on vostès treballen, la Costa Brava…
Meravellosa!
Sí, això ja ho sabem.
Un dels millors llocs del món de bon tros. Per això allà hi ha una oficina de Walter Haus! [Riu].
Segur. Allà sí que hi ha cases cares de debò. I no poques, en percentatge. La demanda és estrangera, sobretot?
Estrangera i catalana.
Encara? Encara hi ha rics a Catalunya?
Encara n’hi ha a Catalunya. I tant!
Vostès, personalment, tenen una casa allà?
No.
És massa cara fins i tot per a vostès…
Jo no tinc fills, no soc casat… Per tant, no tindria sentit per a mi tenir una casa allà per passar-hi els caps de setmana. Perquè potser els gaudeixo més a Barcelona. Jo hi vaig molt a la Costa Brava. Aquest cap de setmana, per exemple. Però, entre tenir-hi una casa i haver de mantenir-la quan no tinc aquesta dinàmica o poder anar-hi de tant en tant a un hotel, m’estimo més aquesta segona opció. La primera no tindria cap sentit.
Els russos encara compren allà?
Comencen a tornar, però ara venen més que compren.
Jo treballo molt a la Costa Brava. La meva experiència, feta a còpia de visites, és que ara en moltes operacions constato que els propietaris són russos.
I com és que diuen que ara tornen també?
Hem començat a veure que hi ha russos que tornen a comprar, sí. Potser tenen la nacionalitat en un altre país. Fa moltíssim que no venem a russos, però sí que comences a sentir a parlar d’ells. Amb nacionalitats aquí o allà i que ja fa molts anys que viuen fora de Rússia…
Vostès tenen tres oficines a Madrid… I a Barcelona?
Aquesta.
Per què tres i només una? Allà hi ha més negoci?
No. El nostre model a les dues ciutats és diferent. Allà són oficines més petites i de barri. Treballem més per districte. A Barcelona tenim un equip més gran i cobrim tota la ciutat des d’aquí.
Però no és perquè allà hi haja més negoci.
No. Això varia, però sempre la cosa ha estat igualada…
Si ara algú muntara una empresa com la de vostès, què li aconsellarien, centrar-la a Barcelona o a Madrid?
Li demanaria quines són les seves necessitats. Quina mena de negoci vols muntar? Només vols vendre per quantitat? L’altre dia parlava amb un empresari que té una empresa que dona serveis a iots i a vaixells. A ell no li importa gens on estar. Buscava una seu administrativa. Vivia a una illa i volia traslladar-se a la península. Se’n va anar a Madrid, però, per les seves circumstàncies, tenia més sentit que ho fes a Barcelona. Depèn de cada circumstància… Ara, jo crec que no hem de caure en la trampa de començar a competir entre ciutats. Cal entendre què ofereix l’una i què l’altra, i prendre la millor part de cadascuna. Crec que la competència entre Madrid i Barcelona no beneficia ningú.
[Somric]. La competència és sana, activa l’enginy i el mercat. Sempre ha estat igual.
Correcte. Nosaltres treballem en tres mercats en els quals creiem molt. Són tres mercats diferents i amb públics diferents del tot. Són mercats molt dinàmics en distints sentits. Cadascun té unes necessitats diferents.
Si tingueren diners, on comprarien un pis de luxe a Barcelona?
[Tots dos coincideixen] A Diagonal Mar. A la zona de Poblenou.
