El conseller d’Economia i Hisenda de la Generalitat, Jaume Giró, ja ho va augurar. Durant el darrer informe anual de conjuntura econòmica del departament, just després d’una primera pujada dels tipus d’interès a Europa que els va deixar en mig punt, Giró va avisar que “aquesta seria només la primera pujada d’una sèrie d’augments” que han de concretar el canvi de tendència en la política monetària del Banc Central Europeu (BCE). Després de sis anys a zero, des d’un 2016 en què començava a estabilitzar-se la sortida de la crisi financera, els interessos en els préstecs a la zona euro han recuperat una tendència alcista que no s’observava des de fa més d’una dècada, amb els lleugers augments del 2010. Les autoritats monetàries de la Unió, a fi de controlar una inflació que supera el 9% al continent, pretenen refredar l’economia dificultant l’accés del consum a finançament bancari, en una tendència similar a la de la resta de grans bancs centrals d’Occident, si bé, fins ara, més prudent.
La primera de les pujades, que va ser de 50 punts bàsics, va arribar el juliol passat com a resposta a l’alta inflació que estava, i s’està, registrant a tota la zona euro a causa dels alts preus de l’energia, el difícil accés a les matèries primeres i a la pujada dels preus dels aliments, que ha accelerat l’IPC europeu fins al 9,1% a l’agost. Aquest fet es contraposa frontalment amb el mandat del BCE de mantenir la inflació per sota del 2%, tasca que durant els últims mesos no s’ha assolit. De cara a la reunió del consell del BCE d’aquest dijous, tots els actors del mercat apunten que tornarem a viure una nova pujada dels tipus d’interès a la zona euro, però difereixen a l’hora d’augurar el volum de la pujada. La divisió es troba en si serà una pujada de mig punt un altre cop, col·locant els tipus a l’1% o si serà un augment de 75 punts bàsics, que col·locaria els tipus a l’1,25% i seria la pujada més gran de la història del BCE.
L’euríbor s’avança als plans del BCE
Aquesta pujada de tipus d’interès també té una altra conseqüència i és que ve acompanya de la pujada de l’euríbor. De fet, tal és la pujada que feia deu anys que l’euríbor no arribava a 1,25% amb el qual es va tancar l’agost. L’ascens de l’euríbor va començar el passat mes de gener davant la por dels mercats a una pujada dels tipus d’interès, cosa que no va arribar fins al juliol. Tancant l’agost a l’1,25% va significar que l’euríbor, índex de referència per a calcular les hipoteques, es mantenia en positiu per cinquè mes consecutiu, fet que no passava des del 2016. Amb tot això, també cal apuntar que la mitjana de l’euríbor a l’agost va ser de l’1,249, fet que vol dir que un ciutadà que tingui una hipoteca a tipus variable a 30 anys de 150.000 euros i amb un diferencial del 0,99% més euríbor patirà un augment de la seva quota de 120 euros aproximadament havent de pagar uns 568 euros mensuals a partir de la revisió. Al cap de l’any això suposaria un augment de 1.400 euros en quotes de la hipoteca.
Els Estats Units, el mirall
Si finalment es concreta la pujada de 75 punts bàsics, que deixaria els tipus en l’1,25%, el BCE acceleraria el preu dels préstecs al mateix ritme que la Reserva Federal nord-americana. En la seva darrera actualització, a finals del juliol, l’autoritat monetària estatunidenca va augmentar el preu dels diners a una ràtio de 2,25 punts des de l’1,5% que havia mantingut durant les anteriors setmanes. En el cas de la Fed, els tipus es mantenien a zero des del març del 2020 fins a la primera pujada per controlar la inflació, al març d’aquest exercici, amb un tímid augment de 25 punts bàsics. Després de quatre pujades, però, els Estats Units van tancar el juliol amb els primers indicadors de control sobre els preus de consum, una inflació que es va mantenir estable en termes intermensuals.
El Banc d’Anglaterra, encarregat de la política monetària del Regne Unit, es va avançar tant a la Fed com al BCE en la pujada de tipus. Si bé el seu límit inferior es va quedar en els 10 punts bàsics –lleugerament per sobre del 0% que van assolir Europa i els EUA– l’autoritat monetària britànica va començar a encarir el crèdit durant el 2021, amb pujades menys ambicioses que els seus homòlegs transatlàntics i continentals. Al desembre del passat curs, el preu de la Lliura esterlina va pujar 15 punts bàsics, fins al 0,25%. La pujada de tipus, però, no s’ha detingut, i després sis augments consecutius s’han situat en l’1,75% molt per sobre de les projeccions europees.
La Xina, a contracorrent
D’entre les grans potències econòmiques globals, la Xina ha triat el camí contrari al dels socis atlàntics. On els EUA, el Regne Unit i la UE han encarit els diners, el gegant asiàtic els ha abaratit després d’un alentiment substancial del consum i la producció industrial al país. En oposició a les economies europea i nord-americana, el mercat xinès va patir un estiu massa fred. Segons les dades oficials de l’Oficina Nacional d’Estadística del país, el consum minorista va caure quatre dècimes el juliol, mentre que la producció industrial es va alentir en un 0,2%. Les autoritats van atribuir aquest mal rendiment econòmic al retorn dels efectes de la pandèmia sobre algunes de les seves grans ciutats i la caiguda dels productes de viatge.
Si bé els tipus generals del Banc Central de la Xina es van passar tota la dècada passada a la baixa –dels prop de set punts percentuals el 2011 fins a l’actual 3,65%– les taxes de canvi als préstecs van baixar per sorpresa el passat agost davant el risc de recessió. Així, l’autoritat monetària xinesa va frenar en 10 punts bàsics el preu del crèdit a mitjà termini i de les operacions empresarials de recompra inversa per fomentar el flux de diners i estimular l’activitat particular i corporativa.
Un nou ‘whatever it takes’
Ja al mes de juny, amb la inflació europea encara per sota del llindar dels nou punts, la presidenta del Banc Central Europeu Christine Lagarde va evocar el posicionament del Draghi president per salvar l’euro l’any 2012, durant la crisi financera. Segons la que fora màxima responsable de l’FMI, les institucions europees “arribaran tan lluny com sigui necessari” per aturar l’espiral inflacionària. El mateix Giró, però, va avisar de les conseqüències de creuar certs límits, tot preguntant-se si les autoritats monetàries estaran disposades a portar alguns països membres al límit de la recessió econòmica sota la premissa del control de preus. El pròxim dijous es resoldrà la incògnita de la segona pujada.
